Escola de Cultura de Pau
CatalanEspañol (spanish formal Internacional)English (United Kingdom)
FacebookTwitter
Informes i articles
Eleccions al Congo.Reptes i perspectives de les eleccions congoleses, davant l’absència de l’Estat, la inestabilitat creixent i la inseguretat a l’est. PDF Imprimeix Correu electrònic
dilluns, 21 de novembre de 2011 09:36

Josep Mª Royo Aspa, Investigador de l'Escola de Cultura de Pau, Universitat Autònoma de Barcelona.
Lliga dels Drets dels Pobles.

El 28 de novembre de 2011 es celebren les segones eleccions a la República Democràtica del Congo (RDC) des de la fi del que s’ha anomenat la Primera Guerra Mundial Africana, al 2003, tot i que la violència ha continuat present des d’aleshores. La celebració de les eleccions, per sí mateix, ja és un fet a destacar, donades les grans dificultats que entranya dur a terme un procés d’aquestes característiques en un país com la RDC, amb quasi 2,4 milions de km2, 9.000 km de fronteres, unes comunicacions terrestres inexistents o molt precàries, unes estructures estatals febles, corruptes i absents, una població d’uns 70 milions dels que són electors uns 32 milions, la persistència d’una guerra i una greu situació humanitària a l’est del país que ha provocat el desplaçament de 1,7 milions de persones (IDMC, juliol 2011), entre d’altres qüestions.

Però aquestes eleccions són rellevants si únicament pensem que la celebració en sí del procés democràtic ja és un èxit. Perquè si esperem que suposin un canvi perceptible en l’evolució dels aconteixements del país, la seva trascedència s’ha de contextualitzar. Quan entrem en les propostes dels 11 candidats, ja ens adonem que de sortida set d’ells no estan fent campanya, per manca de recursos, afirmen, però en realitat és perquè esperen que els altres quatre es mullin per a decidir quin és el sol que més escalfa: Joseph Kabila, l’actual president i principal aspirant a la renovació en el càrrec; Étienne Tshisekedi, l’etern opositor; Vital Kamerhe, l’antic aliat de Kabila i, finalment, a una certa distància, Kengo wa Dondo, un dels líders regionals. De la resta, cal destacar a Nzanga Mobutu i Mbusa Nyamwisi, que tenen els seus feus electorals, però que ja estan observant els moviments dels quatre primers per a decidir a qui recolzen. Nyamwisi sembla que ja s’ha decantat per Tshisekedi, mentre que al 2006 ho va fer per Kabila. Tanmateix, el seu partit, l’antic grup armat RDC/K-ML, ara partit polític que controla la província de Kivu Nord, està dividit en aquest sentit, ja que hi ha sectors com el president del govern provincial, Julien Paluku, que ja estan demanant el suport per Kabila. I també, cal destacar per absent, a Jean-Pierre Bemba, encausat a La Haia per crims contra la humanitat, al que tota l’oposició ha demanat el seu suport però que encara no s’ha pronunciat obertament. Aquest sembla, per a tots els analistes, el que realment podria haver aglutinat l’oposició i derrotat a Kabila, tal i com va estar a punt de fer al 2006. Kabila al 2006 només va treure un 3% al feu electoral de Bemba, l’Equateur, per això s’ha preocupat en nomenar en el seu Govern durant aquests anys a alguns ministres d’aquesta província per a anivellar la balança, i compensar la davallada que segurament patirà als Kivus, on al 2006 va obtenir entre el 80 i el 90% dels vots, i on la competència amb Vital Kamerhe, sobretot a Kivu Sud, es farà evident.

Però més enllà del joc d’aliances, fins a un cert punt lògic donat que l’elecció presidencial serà només a una volta, degut a una esmena constitucional introduida pel president Kabila per a aconseguir la reelecció, hem d’entrar en els discursos dels candidats. L’oposició es presenta dividida, donat que tots volen manar i qualsevol càrrec inferior a la presidència ja el poden aconseguir amb les aliances post-electorals amb Kabila (jugant amb les aliances a nivell de l’Assemblea Nacional, on cap partit aconseguirà, ni la coalició gubernamental, previsiblement, una majoria qualificada per a governar en solitari).

Els programes electorals, generalistes, s’assemblen massa entre ells i no deixen de ser cartes de bones intencions, mentre que la població congolesa el que vol són fets: seguretat, justícia, educació, sanitat, infrastructures, que permetin arrencar a aquest país i convertir-se en el centre polític africà, quan ara per ara només és el geogràfic. Kabila al 2006 ja va fer les mateixes promeses que ara sense que s’hagin produit canvis remarcables. Aquest fet és el principal que li recrimina l’oposició i part de la societat congolesa, ja que les seves paraules només han estat promeses: els cinc chantiers continuen dins el seu programa electoral, i la seguretat, cavall de batalla al 2006 que li va donar la victòria a l’est, ara li podria treure donat que la violència i la inseguretat continuen presents a les províncies d’Orientale, dels Kivus i del nord-est de Katanga. I malgrat que els diferents partits tirin del clivatge est-oest, i els líders polítics promouen la instrumentalització de les diferències ètniques per a aconseguir rèdits polítics – Katanga per als katangesos, cridava el president provincial d’aquesta regió – el discurs de l’opositor Etiénne Tshisekedi, tot i que amb algunes declaracions una mica incendiàries i preocupants, s’està obrint com a alternativa més enllà del seu feu electoral, els Kasais. Segurament, és la seva darrera oportunitat. Esperem que Joseph Kabila sàpiga perdre, derrota improbable, com també Etiénne Tshisekedi. Durant la campanya aquest darrer ha manifestat que no acceptarà la derrota, el que fa témer un brot de violència post electoral similar al de les darreres eleccions a Kenya i a Côte d’Ivoire. La comunitat internacional hauria d’incrementar la seva pressió sobre els principals candidats i amenaçar amb establir sancions, tal i com ha fet la Cort Penal Internacional. Durant la campanya ja s’han produit alguns brots de violència, sobretot als Kasais, també a Maniema i a Kinshasa. I el que és més greu, s’ha costatat el recrutament de centenars de menors per part dels grups armats de Kivu Nord, el que fa preveure que puguin intentar desestabilitzar les eleccions, el major risc assenyalat pels diferents analistes.

En especial, cal remarcar l’absència en els discursos dels candidats (a excepció de Vital Kamerhe i de Kengo wa Dondo) de la persistència de la violència i explotació dels recursos naturals dels Kivus perpetrada pel grup armat hutu rwandés FDLR, convertit en un modus vivendi, per sectors de les Forces Armades congoleses, per diverses milícies Mai Mai locals i per algunes empreses sense escrúpols. Rwanda també surt poc al discurs electoral dels candidats: la comunitat internacional mira cap a una altra banda pel que fa a l’autoritarisme del Govern rwandès, que és el que frena la possibilitat d’una desmobilització efectiva d’aquest grup armat. El president Paul Kagame no vol una sortida negociada a la situació de les FDLR, el que podria ser un diàleg interrwandès que donés peu a una apertura democràtica al país, ja que significaria cedir part del poder que acapara. La comunitat internacional prefereix l’autoritarisme rwandès, que dóna èxits pel que fa al poder i el funcionament de l’Estat, en comparació al seu veí congolès. Tot i aquesta estabilitat aparent, la repressió i silenciament de l’oposició, i la fugida d’alts càrrecs del règim, vinculats a la vella guàrdia de Kagame, fan témer el pitjor. Rwanda és una olla a pressió que podria esclatar en qualsevol moment. Fins fa uns mesos, l’autoritarisme dels règims nordafricans era soslaiat en benefici de l’estabilitat del Magrib. La comunitat internacional, i en especial, els EUA, s’hauria d’avançar a que la situació a Rwanda pugui acabar desencadenant la mateixa onada de violència que als règims nordafricans i d’Orient Mitjà.

Causes i reptes pendents

És a la regió oriental on perviuen moltes de les causes del desgovern i de la feblesa d’aquest país: la riquesa del seu sòl, considerat com la reserva de boscos humits més important del continent, així com de grans extensions de terra cultivable, es veu aclaparada per nombrosos conflictes vinculats a la propietat i usos de la terra, pels abusos dels terratinents. I, sobretot, per la pervivència d’un règim ancestral, la loi coutumière (llei consuetudinària), en mans dels chefs coutumiers, en contínua confrontació amb l’Estat, que es considera l’únic propietari de la terra congolesa, tot i que la gestió està en mans dels chefs coutumiers. Per altra banda, una llei agrícola encara no aprovada, que deixa en la inseguretat permanent a la potencial riquesa d’aquest país, l’agricultura, i als petits agricultors.

Per altra banda, la riquesa del seu subsòl, plagat de recursos naturals com el cobalt, del que és el primer productor mundial, de diamants industrials, del que és el tercer productor, de coure, del que és el cinquè…i d’àmplies reserves d’urani, petroli, or, coltan, tungstè, niobi i zinc (Enough, 8 novembre 2011). Ja al 2002 un panell d’experts de l’ONU va informar al Consell de Seguretat de l’ONU sobre l’existència de 85 empreses, amb noms i cognoms, que es dedicaven a l’expoliació sistèmica i sistemàtica dels recursos naturals d’aquest país, amb l’ajut de milícies rebels i també de sectors de l’Exèrcit (Panell d’Experts de l’ONU, abril 2002). La majoria dels minerals extrets de l’est de la RDC passen per Rwanda: la principal empresa exportadora rwandesa de minerals és la Minerals Supply Africa (MSA), que és propietat d’una corporació suïssa, Cronimet Central Africa AG i que al seu torn, pertany majoritàriament a una empresa alemanya, Cronimet Mining GmbH (Global Witness, decembre de 2010). Xina és el principal importador del coltan congolès, i una empresa de Malàisia, que produeix entre el 80 i el 90% de la cassiterita a nivell mundial, és la principal importadora d’aquest producte congolès. Han hagut de passar nou anys per a que un dels països involucrats, els EUA, gràcies a la pressió de diverses organitzacions de drets humans, hagi decidit reglamentar aquest sector per a evitar que continui aquesta expoliació per part de les empreses nordamericanes o que sumministren a empreses nordamericanes. La UE encara no ha donat cap pas en aquest sentit, ni tampoc, per suposat, els països asiàtics abans esmentats.

Però no només hem de buscar en el sòl i en el subsòl la font dels problemes de la RDC: una economia extravertida, la feblesa de l’administració de l’Estat, la corrupció endèmica, la justícia injusta, lenta, inexistent o plegada als interessos de rics terratinents que disposen de la concessió de les terres des del temps de Mobutu, uns cossos de seguretat de l’Estat que són els que, juntament amb les milícies, promouen la inseguretat, els saquejos, la violència sexual i d’altres violacions dels drets humans…aquestes són també les qüestions a tenir en compte i que demanen molt de temps, paciència, esforços i voluntat de tots els congolesos i congoleses, però també i sobretot, un acompanyament, pressió i sancions per part de la comunitat internacional per a assolir aquests objectius. Però davant de totes pessimistes perspectives, també cal que tinguem en compte l’optimisme que irradia la societat civil congolesa: centenars d’associacions, que defensen els drets humans, que promouen la pau, que intenten vetllar per fer cumplir la justícia, petits partits polítics que intenten obrir-se pas entre els dinosaures de la política congolesa, sindicats de pagesos que promouen la sobirania alimentària i l’empoderament de la pagesia, joves estudiants que qüestionen l’status quo i exigeixen respostes…aquesta societat en ebullició també demana pas, i sobretot, respostes. Així, poden suposar un canvi decisiu aquestes eleccions per al país? no ho creiem. Però el que de ben segur suposaran és un progressiu empoderament de la jove societat congolesa, que és la principal base per al futur d’aquest país.

 

Plaça del Coneixement - Edifici MRA (Mòdul Recerca A), UAB, 08193 Bellaterra, España - Tel. (+34) 93 586 88 42 
    Fax. (+34) 93 581 32 94 - escolapau@uab.cat