Escola de Cultura de Pau
CatalanEspañol (spanish formal Internacional)English (United Kingdom)
FacebookTwitter
Informes i articles
La Turquia post-Suruç: fi del procés de pau i retorn a la guerra? PDF Imprimeix Correu electrònic
dimecres, 29 de juliol de 2015 08:44

Ana Villellas, Investigadora de l'Escola de Cultura de Pau, Universitat Autònoma de Barcelona.
directa.cat


L'atemptat del 20 de juliol contra el centre cultural Amara a Suruç ha desencadenat una greu escalada de tensió política i militar entre Turquia i el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). La seqüència posterior inclou repressió de la policia turca de protestes socials; assassinats de diversos agents per part del PKK com a represàlia; macrodetencions de sectors del moviment kurd; i bombardejos de l'exèrcit turc contra el PKK a l'Iraq i contra almenys una localitat kurda al nord de Síria. Es tracta de la pitjor crisi des de l'escalada violenta del 2012, posterior al fracàs del diàleg d'Oslo. L'actual crisi ha suposat el trencament de la treva declarada pel PKK el 2013 i apunta la fi del procés de pau, amb el risc d'un retorn a una etapa de guerra oberta entre Turquia i el PKK, encara més complexa en el marc d'un tauler regional que es projecta sobre el conflicte kurd a Turquia i viceversa. El procés de pau, conegut com el Procés d'Imrali, estava ja moribund des de feia mesos i després de l'escalada post-Suruç, redreçar-lo costarà molt més.

El diàleg de pau es trobava molt deteriorat des de febrer, afectat per una manca crònica de voluntat política i visió estratègica per part de Turquia sobre la solució a la qüestió kurda local. A aquest fet, s’hi ha afegit la incertesa política a Turquia arrel de les eleccions parlamentàries del passat mes de juny, amb un possible escenari d’eleccions anticipades. Així mateix, el context es veu influït per la sirianització de la qüestió kurda. Les posicions locals a Turquia es veuen molt marcades per l'evolució de la situació al país veí, en aquest cas amb un PKK enfortit en l'àmbit regional i bolcat a Síria en la seva primera experiència històrica d'autogovern directe sobre la base dels principis d'autonomia democràtica; i per altra banda, amb un AKP obsessionat en debilitar o evitar aquesta autonomia en expansió -així com en la caiguda del règim de Bashar Al Assad-, en contrast amb el perfil fins ara baix i ambigu d'Ankara en relació amb la coalició internacional i la lluita contra l'ISIS.

Després de Suruç, Turquia ha iniciat una campanya més activa contra l'ISIS: ha dut a terme per primera vegada bombardejos aeris contra el grup, ha emprès detencions i noves mesures a la frontera, ha arribat a un acord amb els EUA per a l'ús internacional de les seves bases militars, i ha convocat una reunió de l'OTAN. De manera significativa, l'acord podria incloure algun tipus de zona de seguretat a l'altra banda de la seva frontera, mesura que Turquia portava temps requerint internacionalment i que la coalició descartava. La petició sempre ha causat recels entre les comunitats kurdes de Síria i Turquia pels riscos que comporta pel seu autogovern a Rojava.

Per tot això, hi ha veus que assenyalen que l'aparent gir de Turquia cap a una posició d'assertivitat contra l'ISIS és també, o principalment, una campanya estratègica contra el PKK i els seus actors propers a Síria; a la vegada que una manera de mostrar múscul militar davant unes més que probables eleccions anticipades en què l'AKP pretendria recuperar vots com a partit de "llei i ordre" davant d'un context de disturbis; i finalment, un intent de millorar la seva devastada imatge internacional per la seva fallida política a Síria. El PKK i el moviment kurd han qualificat la deriva com l'inici d'una nova guerra de Turquia contra els kurds. A la vegada, el retorn del PKK als assassinats de represàlia, el ressitua com a grup armat amb capacitat de desestabilització. Cal veure quina serà la seva estratègia al llarg de les properes setmanes i mesos i com rearticularà el moviment social i polític kurd -que en els últims anys ha prioritzat la lluita política, la desobediència civil i el diàleg de pau- el seu discurs i els seus següents passos. Tot això, a l'espera de les orientacions que proposi el líder del PKK, Abdullah Öcalan. Per ara els indicadors apunten més al retorn d'una etapa de violència que no pas a un pols breu, amb tot el que això implicaria d'impacte en la seguretat humana i de dificultats per a una solució negociada.

El procés de diàleg d'Imrali, abans i després de Suruç

Si el procés de pau es trobava moribund quan es va produir l'atemptat a Suruç, les perspectives són ara pitjors. L'anomenat procés d'Imrali, successor del d'Oslo i amb un format que per primera vegada reconeixia públicament Öcalan com a interlocutor vàlid, es va iniciar a finals del 2012 amb impuls i optimisme però no exempt d'amenaces -per exemple, es va produir l'assassinat de tres dones molt significatives pel moviment kurd, el gener del 2013 a París-. El PKK va declarar un alto el foc unilateral el març de 2013, correspost en gran mesura pel Govern, de manera tàcita. Així, es van activar les reunions entre l'Estat i Öcalan, amb participació d'una delegació de parlamentaris kurds; es va assistir a un cert canvi de retòrica; i es va donar inici a un full de ruta concebut en tres fases: retirada de guerrilles, democratització i normalització.

De fons, les qüestions fonamentals a discutir continuaven essent les mateixes de les anteriors etapes: drets i llibertats en l'àmbit cultural -incloent l'educació en llengua materna-, econòmic, social i polític; autogovern; Desarmament, Desmobilització i Reintegració (DDR); fi de la violència i qüestions de seguretat. I de manera creixent les demandes específiques i transversals en clau de gènere del moviment kurd, impulsades pel moviment de dones kurdes. No obstant això, el procés patia de manca de confiança, discrepàncies substantives i fragilitat en el propi procés i metodologia. Així, la retirada inicial de les guerrilles del PKK es va paralitzar el setembre del 2013, entre acusacions mútues d'incompliment de les mesures acordades en la primera i segona fase.

Va seguir una etapa de diàleg erràtic i incipient, amb avanços i retrocessos entre el 2014 i inicis del 2015, sense aconseguir passar a una etapa real de negociacions, en un context marcat per la crisi política i social a Turquia, el cicle electoral turc i l'escalada regional. Entre els avenços, es pot destacar la pervivència d'un canal de comunicació, el marc legislatiu de juliol de 2014 que autoritzava al Govern a la presa de mesures relatives al procés (per exemple, un futur DDR), l'ampliació de la delegació kurda en l'esquema de diàleg -especialment amb la llum verda turca a inicis de 2015 a la participació directa d'una representant del moviment kurd de dones, després de llargues reticències del Govern- o les discussions sobre nous mecanismes locals per reforçar el diàleg. Entre els riscos i els obstacles, preponderava la manca de confiança crònica entre l'Estat i el PKK, agreujada en moments puntuals com la crisi de Kobane o la sortida del responsable dels serveis d'intel·ligència turc Hakan Fidan. Tampoc van ajudar els dubtes sobre el grau de voluntat política real de Turquia i sobre la seva visió de solució al conflicte; la fragilitat dels procediments i mecanismes -agreujada per la negativa de Turquia a facilitacions externes en el procés-; la divergència de posicions en temes substantius; les diferències relatives a interessos estratègics regionals; i la projecció de la crisi de Síria en les negociacions, especialment pel que fa a la indiferència de Turquia respecte el setge de l'ISIS contra Kobane, o a les demostracions de força del PKK al sud-est del país i els greus disturbis del passat mes d'octubre, entre d'altres.

Són obstacles que segueixen presents i als quals s'hi ha unit al llarg d'aquest 2015 una evolució preocupant del procés. La compareixença conjunta al febrer de 2015 al palau de Dolmabahçe dels membres de la delegació kurda Sirri Süreyya Önder i Pervin Buldan i del viceprimer ministre turc Yalcin Akdoğan i del ministre d'Interior Efkan Ala –en què Önder va llegir una declaració d'Öcalan de deu punts implícitament recolzada pel Govern i que hauria d'haver marcat l'inici del pas a negociacions reals– va quedar totalment desautoritzada poc després per un dels principals ideòlegs del procés de diàleg, el president turc Recep Tayyip Erdogan, qui també va negar l'existència d'acords sobre nous mecanismes, com una missió local de supervisió del procés. Erdogan va retornar a la retòrica pre-2005 de negativa d'existència de la qüestió kurda i va exigir al PKK deposar les armes com a pas previ a qualsevol mesura del Govern. És a dir, continus passos enrere.

Mentrestant, Öcalan havia instat el març del 2015 al PKK a un congrés sobre la fi de l'activitat armada en cas que s'aconseguís un acord amb Turquia pel que fa als principis bàsics. El PKK va plantejar com a condicions per a posar fi a la lluita armada l'inici de negociacions sobre la base dels deu articles de la Declaració de Dolmabahçe, la creació d'un comitè local supervisor i d'una Comissió de la Veritat sota paraigües parlamentari i l'inici d'un procés de diàleg encaminat a una nova Constitució democratitzadora. Així mateix, assenyalava com a línia vermella la fi de l'aïllament d'Öcalan. I diferenciava entre paralitzar l'activitat armada a Turquia -meta assumible pel PKK com a fase final d'unes negociacions- i deposar les armes, opció que el grup descartava davant el context regional. Així, en plena cursa electoral, amb totes les enquestes apuntant a un increment del vot a l’HDP, l'encara fràgil i incipient procés de diàleg semblava desmantellar-se. La freqüència dels permisos a la delegació kurda per a visitar a Öcalan també es va alentir i el diàleg va arribar a quedar pràcticament en punt mort. L'escalada d'incidents de seguretat contra el moviment kurd durant el període preelectoral i postelectoral va contribuir a enrarir l'ambient i a aprofundir els crònics recels kurds envers l’AKP.

Així, els fets de Suruç i l'escalada posterior auguren la fi temporal del procés de pau. L'alto el foc era un dels pocs èxits que es mantenien en el procés, però en el context actual ja ha estat donat per acabat pel PKK. Una nova guerra oberta entre Turquia i el PKK, amb el rerefons de Síria i de les transformacions en la pròpia Turquia i en el moviment kurd, pot implicar un conflicte armat, que comportaria majors riscos de desbordar-se i majors obstacles per a reconduir-lo a marcs de negociació. Dies abans de Suruç, el moviment kurd continuava insistint en la necessitat de reimpulsar el procés. La comunitat internacional –signifiqui allò que signifiqui– faria bé a dissuadir Turquia d'aquesta nova campanya de guerra contra el PKK i el moviment kurd. A la vegada, el moviment kurd haurà de sospesar molt bé cadascun dels seus passos, i això inclou sospesar l'ús de la violència. No hi ha una sortida fàcil en el nou escenari.



Més informació

 

Plaça del Coneixement - Edifici MRA (Mòdul Recerca A), UAB, 08193 Bellaterra, España - Tel. (+34) 93 586 88 42 
    Fax. (+34) 93 581 32 94 - escolapau@uab.cat