Escola de Cultura de Pau
CatalanEspañol (spanish formal Internacional)English (United Kingdom)
FacebookTwitter
Informes i articles
Els refugiats i el dret a l’hospitalitat. PDF Imprimeix Correu electrònic
dimecres, 2 de setembre de 2015 08:55

Vicenç Fisas, Director de l'Escola de Cultura de Pau, Universitat Autònoma de Barcelona.
Ara.cat

El drama dels milers de refugiats que fugen dels conflictes armats de Síria, l’Afganistan, l’Iraq i Líbia, a més d’Eritrea i Somàlia, està provocant un dels èxodes més importants de les últimes dècades. Només aquest any, 265.000 persones han arribat a Europa per la Mediterrània, i és Grècia el país més afectat pel que fa a l’arribada massiva de refugiats (158.000 persones fins ara), seguida d’Itàlia (104.000). Aquest èxode es diferencia d’altres per la simultaneïtat temporal de la fugida i la diversitat de procedències. Els refugiats no volen instal·lar-se definitivament en un país veí, perquè saben que les seves ciutats han quedat arrasades, les guerres van a pitjor, han hagut de fugir amb el que portaven a sobre, sense res més, i no tenen cap futur acollits per a tota la vida en una tenda de campanya proporcionada per l’ACNUR. Per això han decidit iniciar un llarguíssim viatge, fins a Europa Occidental, entenent que és l’única possibilitat que, almenys els més petits, puguin tenir un futur amb un mínim de dignitat. Els més grans, crec, en tenen prou no patint més la guerra que s’ha desfermat i descontrolat en els seus països d’origen, particularment a Síria.

No estem parlant d’una prospectiva ni d’un joc de simulació, sinó d’un desafiament i una interpel·lació urgent als governs i a la ciutadania d’una part de la Unió Europea, que hem de decidir, ja, si continuem mirant cap a una altra banda. I ho hem de decidir mentre, diàriament, els reporters de la televisió fan el seguiment de l’avanç d’aquesta multitud de desesperats, sense maletes ni matalassos, només amb el que porten a sobre, que a manera de pelegrinatge caminen i caminen, desafien guàrdies fronterers, filats i gasos lacrimògens, i queden a la mercè de la bona voluntat final dels governs d’aquells països que configuren la seva llarga ruta fins a un més que incert destí final. Aquest escenari dramàtic no estava previst, ni en les polítiques exteriors ni en el repartiment dels pressupostos de l’estat de cap país europeu, ni en els primers països d’acollida (Turquia, Grècia, Itàlia) ni en les destinacions finals on vol arribar aquesta multitud. Es tracta d’una humanitat errant, desesperada i esperançada alhora, que es resisteix a morir i que suplica una acollida misericordiosa en una Europa que presumeix de civilitzada però que no acaba d’assumir la seva responsabilitat pel que fa al dret i al deure d’hospitalitat, especialment quan es tracta de gent refugiada. A més, és desesperant comprovar que Rússia, la fidel aliada del tirà de Síria i coresponsable de tot el que passa en aquest país -entre altres coses, a causa de la venda de bombes al govern sirià, al qual no li han tremolat les mans a l’hora de massacrar els seus ciutadans-, no hagi dit absolutament res en la línia d’acollir un nombre significatiu de refugiats.

Davant la dificultat que un sol país, Grècia -immers, a més, en una profunda crisi econòmica i política-, hagi de fer-se càrrec en primera instància d’un nombre tan elevat de persones, els països membres de la UE, després de molts mesos d’inactivitat, van prendre la decisió inicial de repartir-se un contingent d’un màxim de 40.000 persones d’aquest flux, és a dir, el 15%. El 85% restant, que es podreixi o s’evapori, o que el papa Francesc els instal·li a la plaça de Sant Pere i els reconforti. I el més dramàtic és que un ampli grup de governs de la UE, entre els quals hi ha el d’Espanya, s’han negat al repartiment per quotes d’aquest 15%, al·legant diversos motius, la majoria econòmics. Han oblidat del tot el que són la solidaritat, el deure d’hospitalitat i l’alleujament del patiment d’aquelles famílies que han hagut d’abandonar els seus països davant l’amenaça de la mort. La UE té 507 milions d’habitants. Repartir-se a parts iguals aquells 40.000 refugiats, el 15% esmentat del total, suposa menys d’una deumil·lèsima part de la seva població. A Espanya li tocarien, per exemple, uns 4.600 refugiats, només un 3% dels refugiats que han arribat a Grècia aquest any. A un municipi de 10.000 habitants li tocaria acollir una sola persona. A un gran municipi d’un milió d’habitants, 100 persones. ¿Realment no som capaços d’acollir aquestes famílies desesperades, en una proporció com la que assenyalo? Si és així, hem perdut el sentit de la dignitat i ens estem deshumanitzant. Si, en canvi, estem disposats a acollir aquestes persones, com acaba de proposar l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, diguem-ho alt als nostres governants i comencem a gestionar la seva vinguda a les nostres terres. Fem-ho encara que sigui per compassió, si és que ja hem perdut el sentit d’hospitalitat cap als que fugen de les maleïdes guerres que no hem sabut evitar o frenar. És urgent.
Veure més: http://www.ara.cat
 

Plaça del Coneixement - Edifici MRA (Mòdul Recerca A), UAB, 08193 Bellaterra, España - Tel. (+34) 93 586 88 42 
    Fax. (+34) 93 581 32 94 - escolapau@uab.cat