Escola de Cultura de Pau
CatalanEspañol (spanish formal Internacional)English (United Kingdom)
FacebookTwitter
Informes i articles
Que no paguin justos per pecadors. PDF Imprimeix Correu electrònic
dimarts, 24 de novembre de 2015 11:35

Vicenç Fisas, Director de l'Escola de Cultura de Pau, Universitat Autònoma de Barcelona.
Diari Ara

Una de les conseqüències dels atemptats de París ha estat l’interrogant de si alguns dels autors de les massacres, o d’altres atemptats que es puguin produir en el futur immediat, podrien ser terroristes de l’Estat Islàmic camuflats entre els centenars de milers de persones que han fugit de Síria i altres països en conflicte, a causa del descontrol produït per l’entrada massiva de població refugiada, especialment en el primer punt de recepció, Grècia, un país de la Unió Europea. Com comentaré després, la Unió Europea va ser incapaç d’organitzar un mecanisme ràpid i efectiu de control i identificació de totes les persones que arribaven a les seves platges per concedir-los l’estatus de refugiades. Aquesta operació hauria d’haver combinat el necessari control, per motius evidents de seguretat, amb la ràpida tramitació dels papers per enviar la població refugiada en un transport digne cap als llocs de destinació final. Ha calgut que arribessin uns esdeveniments tràgics per adonar-se de la tremenda ineficàcia en què s’ha incorregut pel que fa al vessant humanitari, i de la manca de prevenció en el pla de la seguretat.

Hem hagut d’esperar que la mateixa ONU denunciés, a través del seu alt comissionat de Drets Humans, i amb absoluta claredat, l’actitud inhumana i contrària a les lleis humanitàries d’alguns països europeus, que han posat totes les traves possibles i han fet que aquesta marea de desesperats vaguin com captaires pel continent. Es tracta de dones, homes, nens, persones grans i fins i tot discapacitades que han perdut casa seva i han vist destruïdes les seves ciutats. Enfronten la impossibilitat d’un retorn a les seves llars, potser de per vida. Tenen destinacions incertes i rutes canviants per la negativa d’alguns governs a donar-los pas -i ja no cal dir aixopluc permanent-, en una vulneració del seu dret a subsistir i a sobreviure. Ja abans se’ls va negar un èxode amb dignitat, davant la mirada sorpresa d’europeus de bona fe i sentiments humanitaris que cada dia veuen les imatges terribles de persones i criatures ofegades a les travessies, gent d’edat morta de fred, mullada per la pluja, caient al fang, sense estris, tractats amb menyspreu per mandataris, polítics, militars i persones porugues o amb mentalitat xenòfoba. Se’ls nega el dret a l’hospitalitat, al bon tracte, l’acolliment temporal. Com si fossin animals infectats i portadors de pesta. Seria molt didàctic que els mitjans de comunicació insistissin a explicar als europeus la quantitat molt superior de població refugiada que han tingut i tenen molts països empobrits del continent africà i asiàtic.

Una part d’Europa i dels europeus estan mostrant la cara més terrible de la seva naturalesa, que no puc ni qualificar d’humana, pel nivell d’insensibilitat i de falta de reacció primerenca. La dinàmica que enfrontem ha sigut ascendent i perfectament previsible pel que fa a la seva magnitud des dels primers desembarcaments a Grècia i Itàlia, dos països abandonats a la seva sort. Ja s’ho faran, sembla haver dit Europa i, si no, Déu proveirà. Com si no fos un desafiament conjunt, una prova de si aquesta Europa tan glorificada, i aquesta UE acabada de premiar amb el Nobel de la pau, no pogués afrontar aquest desafiament provocat per uns conflictes armats que no hem sabut gestionar. Quina vergonya aquesta Europa, la majoria dels dirigents de la qual, amb notables excepcions, han regatejat contingents de població refugiada a la baixa, durant setmanes i setmanes, mentre el drama anava en augment i la repressió policial i militar ja havia fet aparició en l’escenari del drama, amb els seus filferros d’arç (fabricats molts a Espanya, per cert) perquè no passin, perquè caiguin ferits o morin en l’intent. Aixecar murs no servirà de res més enllà d’alterar les rutes de trànsit i enriquir les màfies. Tampoc estic segur que serveixi de gaire concedir milions d’euros a Turquia perquè impedeixi la sortida de la població que inicialment s’hi va refugiar, pel simple fet, ja comentat, que la gent no veu possibilitats de retorn, especialment a Síria, per la brutalitat de la guerra, la descomposició del país i la destrucció de les ciutats. Correm el risc, a més, que aquesta oferta a Turquia serveixi d’excusa per abandonar encara més la població kurda d’aquell país, que ha vist com el conflicte sirià servia d’excusa perquè Turquia abandonés el procés de negociació que ja tenia en marxa.

La Unió Europea no ha sigut capaç de muntar un doble dispositiu d’emergència: el de la identificació, conjuntament amb l’ACNUR, i el del transport. Per tenir l’estatus de refugiat cal procedir a un tràmit d’identificació previ. És comprensible i necessari. Però quan l’èxode és de desenes i centenars de milers de persones, l’ACNUR no pot donar l’abast. Necessita l’ajuda de personal preparat, que no és gens complicada de tenir, que estigui sobre el terreny, des dels camps de refugiats de sortida o en els primers punts fronterers de la UE. Em refereixo a un dispositiu d’uns pocs milers de persones, perfectament reclutables entre els 500 milions de ciutadans de la UE. Les actuals oficines encarregades de concedir permisos de refugiats i d’asilats, que són coses diferents encara que molts mitjans de comunicació els confonguin, no poden absorbir el flux actual de demandants. És una vergonya, una més en tot el procés, veure cues que duren dies per obtenir un número que els permeti realitzar el tràmit màgic, el que obre les portes legals a la pobra Europa, tan orgullosa de si mateixa, però tan incapaç de planificar l’inevitable. I un segon aspecte a comentar: ¿com podem ser tan profundament incompetents per no aportar mitjans de transport terrestres, navals, ferroviaris i aeris, per facilitar el viatge d’aquests caminants, d’aquests peregrins forçats? ¿Que la rica Europa no disposa d’autocars, trens i vaixells de transport o transatlàntics per organitzar una vinguda digna d’aquestes persones? Hi ha ciutats espanyoles i europees, i moltes universitats, que ja han muntat un dispositiu d’acollida, però que trigaran uns mesos a rebre als seus nous hostes, perduts en les fronteres, retinguts per la burocràcia i la manca de prevenció sense saber el seu destí final. No té explicació. O els mandataris prenen decisions ràpides amb un mínim de sentit humanitari, o em temo que molts europeus, i jo el primer, ens donarem de baixa d’aquesta vella Europa que s’ha unit, això sí, en la més profunda indignitat. Seria desitjable, finalment, que a les portes de les eleccions generals, els grans partits del moment manifestessin si estan disposats a donar la mà, i amb generositat, als que ara tenen necessitat d’ajuda urgent, abandonant la terrible temptació d’alguns sectors, després dels fets de París, de confondre la totalitat d’aquesta població refugiada amb potencials suïcides criminals o terroristes. Que mai paguin justos per pecadors.

Més informació
 

Plaça del Coneixement - Edifici MRA (Mòdul Recerca A), UAB, 08193 Bellaterra, España - Tel. (+34) 93 586 88 42 
    Fax. (+34) 93 581 32 94 - escolapau@uab.cat