Escola de Cultura de Pau
  Escola de Cultura de Pau
CatalanEspañol (spanish formal Internacional)English (United Kingdom)
FacebookTwitter





dins del web
Entrevista a Iván Navarro. Barcelona Ciutat Refugi. Ayuntamiento de Barcelona PDF Imprimeix Correu electrònic
dimecres, 25 de gener de 2017 08:51

Iván Navarro, Investigador de l'Escola de Cultura de Pau, Universitat Autònoma de Barcelona.
http://ciutatrefugi.barcelona


Iván Navarro Milián és investigador de conflictes armats i construcció de pau a l’Àfrica subsahariana. Forma part de l’equip investigador de l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i del Grup d’Estudis Africans (GEA) de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM). A més, també és membre de l’equip del blog Africaye.org. El mateix dia, 19 de gener, en què es va fer aquesta entrevista, Gàmbia estava a punt d’entrar en una guerra civil que hauria pogut desestabilitzar l’oest africà, la regió més tranquil·la del continent. Les eleccions a Gàmbia van enderrocar el president Jammeh després de 22 anys en el Govern, però aquest no va acceptar els resultats i no volia deixar el càrrec. La CEDEAO, l’organisme regional de l’Àfrica occidental, va amenaçar que intervindria militarment el país si Jammeh no se n’anava. “Avui es compleix la data”, explica Navarro; “ahir es va declarar l’estat d’excepció; el guanyador de les eleccions, que s’ha d’investir avui, va ser elegit president des del Senegal, i les tropes nigerianes i senegaleses es troben a la frontera amb Gàmbia en espera d’entrar o de no entrar, en espera de veure què passa. Doncs bé, això no sortirà a la tele. En qualsevol altra banda, si no fos l’Àfrica, això seria portada.”

Si l’Àfrica ja és el continent oblidat, el drama dels refugiats subsaharians ho és encara més?

El focus d’interès dels mitjans és a Síria, però ens oblidem de milions de refugiats que provenen de l’Àfrica subsahariana. El nombre de corresponsals espanyols a la regió és ridícul, els mitjans mai no han fet un esforç real per cobrir aquesta zona. Per exemple, Xavier Aldekoa, el corresponsal de La Vanguardia, ho és per a tot el continent, un sol periodista per a tot l’Àfrica.

Hi ha una creença perversa que assenyala la fam com a únic motiu dels fluxos de refugiats africans.

És clar que hi ha fam, però perquè hi ha guerres. El desplaçament forçós es troba en els llocs on hi ha un conflicte armat, llevat de casos aïllats com el d’Eritrea, on no hi ha guerra però sí un règim autoritari. Són refugiats de guerra.

Quins són els conflictes més greus actualment a l’Àfrica?

Els del Sudan del Sud (des del desembre del 2013), el conflicte de Somàlia, els conflictes al Sudan (Darfur i Kordofan del Sud), a més dels conflictes a la zona de la República Centreafricana i a la República del Congo. A l’oest ubiquem el conflicte nigerià, ja no només els problemes amb Boko Haram al nord, sinó també els conflictes al sud: al llac Txad, al sud del Níger, a l’oest del Txad o al nord del Camerun.

Segons l’ACNUR, a escala global, al 2016 hi havia 63.500.000 de desplaçats forçosos. Són les dades més elevades des de la Segona Guerra Mundial.

On van els refugiats que no poden pagar-se el viatge a Europa?

I d’aquests, 40 milions són desplaçats interns, és a dir, que no surten de les seves fronteres. Els que no vénen a Europa es queden a països dels quals, al seu torn, també surt gent per salvar la vida. S’invisibilitza els desplaçats, que es veuen obligats a deixar la seva llar i ni tan sols poden sortir del seu país. A més, és molt més difícil comptabilitzar els desplaçats que els refugiats, perquè els refugiats els compta l’ACNUR, però els desplaçats, no. Són els mateixos països que els donen una mica d’ajuda, encara que gairebé sempre és insuficient; acaben sent algunes organitzacions les que fan aquest treball.
En qüestió de desplaçats, les dades més greus ens porten a Nigèria. D’aquest país han sortit 168.000 persones, bàsicament pel conflicte de Boko Haram. El problema és que, alhora, Nigèria té més de dos milions de desplaçats interns. Del Sudan han sortit més de mig milió de refugiats, gairebé 200.000 dels quals són a Sudan del Sud, un país independent des del 2011, en guerra civil des del 2013, del qual han fugit prop de 800.000 persones i que té més de dos milions de desplaçats interns. Un país en aquestes circumstàncies està acollint uns 230.000 refugiats d’altres països.

Quanta gent podria morir pel camí, lluny de casa?

És incomptable. A més, és pervers que s’acabi creant una lògica de refugiats de primera, de segona, de tercera… Per exemple, els refugiats somalis —que provenen del país que genera més refugiats—, porten uns quinze anys a Kenya, i d’aquí no sortiran, perquè no tenen recursos per avançar. Molts viuen en el camp de refugiats més gran del món, el de Dadaab, a Kenya, on hi ha mig milió de persones.

Segons les dades de l’ACNUR, actualment la Unió Europea està acollint el que acullen ja Uganda, el Txad i Kenya junts. Aquestes quotes de la Unió Europea resulten ridícules.

El nombre de refugiats que arriba a Europa és mínim.

És irrisori, nou de cada deu refugiats africans es queden en altres països africans, no emigren a Europa. Segons les dades de l’ACNUR, actualment la Unió Europea està acollint el que acullen ja Uganda, el Txad i Kenya junts. Aquestes quotes de la Unió Europea resulten ridícules. I les d’Espanya són lamentables. De les 17.680 persones que el Govern s’havia compromès a acollir, a finals del 2016 havíem acollit 481 persones. En les mateixes dates, el conflicte del Sudan del Sud generava una xifra de refugiats de prop de 5.000 persones al dia, que es refugien sobretot a Uganda. Si a Espanya complíssim amb la quota acordada, només acolliríem el que acull Uganda en quatre dies, Uganda, un país que és a la cua dels països de desenvolupament humà, encara que entre els africans es troba en un nivell mitjà…

Vas treballar sis anys a Uganda. Quina és la situació allà?

Sí, del 2005 al 2010. Ara hi ha més calma, però allà el conflicte es remunta al 1986, any en què el Lord’s Resistance Army va començar a actuar. Es tracta d’un grup terrorista que s’autoanomena cristià que cerca instaurar els deu manaments com a constitució política. El seu líder, Joseph Kony, es creu que està amagat al Sudan del Sud. Aquest conflicte, silenciat als grans mitjans —potser perquè es tracta d’extremistes cristians—, ha generat milers de desplaçats i un munt de nens soldat que han entrat a les files de l’LRA, entre ells, Ongwen, que està sent jutjat per crims de guerra ara al Tribunal Penal Internacional de l’Haia. Va entrar com a nen segrestat i ha anat ascendint fins a arribar a comandant.

Quines causes tenen les guerres a l’Àfrica?

Per explicar els conflictes africans sempre ens expliquen que les causes tenen a veure amb els odis ètnics, el subdesenvolupament o el control dels recursos. Per exemple, el cas de la República Democràtica del Congo. S’explica que és una guerra pel control del coltan o l’or, però la guerra va esclatar moltíssim abans que s’hi descobrís coltan o or; és una guerra que neix per les ingerències de Rwanda i Uganda, entre altres factors. Aquestes raons tenen una part de veritat, però limitar-s’hi per explicar-ho tot té un perill, perquè es fan invisibles altres factors com el paper de la geopolítica. Després, també es perden de vista les històries pròpies de cada país, les creences, les necessitats de la població, els greuges comparatius entre regions.
Des dels espais de recerca tractem de desfer aquestes narratives. Com es va vendre el genocidi a Rwanda? Odi ètnic entre hutus i tutsis, perquè ho porten a la sang… Sembla que estiguem justificant-ho, normalitzant-ho, perquè com que són africans, doncs sembla normal que es matin entre ells. Aquesta lectura és la que va justificar la no intervenció en el genocidi. Sis mesos de violència i gairebé un milió de persones assassinades, la majoria amb matxet.

Oblidem la consciència de classe des d’Europa quan mirem l’Àfrica?

Actualment hi ha rebel·lions en algunes zones contra governs que fa anys que són al poder. A Burkina Faso, fa uns quants anys, el poble va aconseguir aturar un cop d’estat. A Sud-àfrica o a la República Democràtica del Congo estan sorgint moviments similars al 15-M espanyol, però que tampoc no surten a la llum, tret que algun periodista afí aconsegueixi colar alguna notícia. Vam fer bombo de les primaveres àrabs, els moviments de protesta europeus…, però quan passa el mateix, anys després, a l’Àfrica subsahariana, no ho veiem.

Quin és el paper de potències estrangeres com els Estats Units, Xina i França?

Xina està entrant a l’Àfrica d’una manera brutal en l’àmbit econòmic, però poc militarment. La seva primera entrada de tropes va ser al Sudan del Sud, quan va esclatar la guerra el 2013, encara que dins de les tropes de les Nacions Unides. La gran companyia petroliera que s’emporta els contractes és la del Govern xinès, així que tenien interessos per defensar. Xina té previst construir un oleoducte via Kenya, ja que l’única sortida de cru que té Sudan del Sud és a través del Sudan, que els cobra unes taxes per passar pel seu territori. Des del 2013 la producció ha disminuït moltíssim, cosa que ha comportat una pèrdua d’ingressos brutal per al Govern sud-sudanès i també per a les companyies xineses.
Els Estats Units, per la seva banda, té una base d’operacions a l’Àfrica, l’Africom, que opera des de Rota, Alemanya i Djibouti, a més d’altres punts que oficialment no són bases.
La participació francesa se centra a Mali i a la República Centreafricana, ambdues molt importants. Cada vegada hi ha una ingerència més alta amb la necessitat de contenir els moviments armats gihadistes, que realment suposen una amenaça important per als interessos francesos a la zona.

Com ha influït el gihadisme en els conflictes africans?

Ja existien grups fonamentalistes a l’Àfrica des dels noranta, però no es pot comparar amb l’actualitat. El gihadisme és present al Sahel (Mali, Nigèria, el Txad), Egipte, el Sinaí, Somàlia i Líbia. Però per explicar el repunt del gihadisme a l’Àfrica, és clau Líbia i la caiguda del règim de Gaddafi —que en un moment donat va ser justificat per l’OTAN i els països occidentals com una intervenció humanitària, encara que no tenia aquest caire i mai no el va tenir—, aquesta caiguda de règim, paradoxalment, ha generat una onada de violència a tota la zona del Sahel. Si alguna cosa feia Gaddafi, era contenir el gihadisme eficaçment. La seva caiguda obre el meló. Des de llavors, al nord de Mali es pot trobar Al-Qaeda al Magreb islàmic, el Front d’Alliberament de Massina, Al-Murabitun, el MUYAO [Moviment d’Unitat per la Gihad a l’Àfrica de l’Oest], Ansar al-Din…, tots moviments gihadistes que no existien fins a la caiguda de Gaddafi. A Nigèria, Boko Haram, i de fet el mateix Estat Islàmic a Líbia, pràcticament l’únic lloc de l’Àfrica on es troben.

Més enllà d’obrir fronteres i d’incidir en les causes dels conflictes, quines altres solucions podria haver-hi?

Més diàleg d’igual a igual, cosa que no ha passat ni a Síria ni a Líbia. La Unió Africana ha tingut una veu minimitzada en els conflictes en què podria haver assumit més protagonisme. Les polítiques no poden ser només d’intervenció militar, en la gran majoria de llocs no ha de ser així. Després, les polítiques de reconstrucció postbèl·liques les hauria d’apuntalar la Unió Europea o altres organismes. Perquè les causes d’aquests conflictes bèl·lics no reneixin, s’haurien d’impulsar el desenvolupament, les inversions, caldria donar veu i participació als moviments socials als seus països, obertura democràtica i diàleg.
El problema està en els conflictes, en la generació d’aquestes crisis que es cronifiquen. La política de la Unió Europea ha de ser acollir el màxim nombre de persones possible i brindar-los protecció tal com estableixen les lleis internacionals, però això no atura el problema. Si no se solucionen els conflictes a Síria, a Líbia, al Sudan del Sud, a Mali…, els fluxos de refugiats seguiran sorgint. Cal tallar d’arrel els problemes que causa el desplaçament forçat de persones, i no ho estem fent. De fet, molts governs europeus i nord-americans han facilitat que molts règims dictatorials africans s’hagin enquistat en el poder i hagin permès violacions sistemàtiques dels drets humans. Ara que han esclatat, no troben manera de parar-les.
El diumenge després d’aquesta entrevista (22 de gener), les notícies de TVE informaven de la sortida de Gàmbia del seu expresident, Jammeh, que finalment havia acceptat el resultat electoral. Van ser menys de 30 segons de notícia, cap al minut 23 de l’informatiu.



Més informació

 


Madrid convive: Herramientas para la transformación de conflictes en el ámbito comunitario
20, 21 y 22 de novembre
Marina Caireta

Taller dirigit a persones que treballen en l'àmbit comunitari de la ciutat de Madrid. Activitat realitzada en el marc del Fòrum Mundial sobre les Violències Urbanes i Educació per a la Convivència i la Pau. En col·laboració amb AIPAZ. Veure BUTLLETÍ DE L'ECP, Núm. 50, Juliol - Octubre 2017