Un cara a cara en el Sáhara.

Ahir va acabar a Nova York una nova ronda de negociacions entre el Front POLISARIO i el Govern del Marroc, sense que s’avancés ni un milímetre. Vint anys després de decretar-se l’alto el foc, cada part es manté en les seves posicions. Els saharauis volen l’opció de la independència en una hipotètica consulta, mentre que el Marroc es limita a oferir una autonomia. I així van passant els anys, mentre la població saharaui ha de malviure al desert d’Algèria, sense l’esperança del retorn, en una clara demostració del fracàs de l’estratègia dels seus dirigents. És també un fracàs per la diplomàcia de l’ONU, que no ha trobat mai la manera de desbloquejar aquest conflicte, que s’està convertint en un dels més antics del món, i dels més complicats de resoldre. Sembla que ha arribat l’hora de canviar de plantejaments, sigui per ser més flexibles a l’hora de negociar un autogovern avançat o per pensar en una altra sortida. El cert és que el Consell de Seguretat no parla ja de referèndum des de l’any 2000, i això dóna pes a les tesis marroquines favorables a l’autonomia. Així les coses, i amb aquest perpetu cul de sac en que ens trobem, penso que ha arribat el moment en que el líder del Front POLISARIO, Mohamed Abdelaziz, que recordo porta més de trenta anys al front d’aquesta organització (masses, sens dubte), es trobés cara a cara amb el rei del Marroc i parlessin sense intermediaris del futur de la regió. L’experiència ens mostra que quan es porten a terme aquests encontres personals, es sacseja la situació i es donen noves oportunitats impensables fins el moment. L’enviat especial del secretari general de l’ONU, en comptes d’aburri-se en negociacions que no porten enlloc, hauria de promoure una reunió d’aquest tipus per posar les coses en clar i prendre decisions més valentes.
jb gonflable