Un proceso innovador y genuino.

El procés de converses amb les FARC, iniciat formalment fa quatre anys, va estar molt ben dissenyat en la fase exploratòria, també ben redissenyat a mesura que ha anat transcorrent el temps de la negociació formal, i fins i tot ha sigut innovador en molts aspectes. Metodològicament és una molt bona experiència i ha tingut la capacitat de superar moments de crisi ben difícils.

Ha sigut fonamental negociar i aprovar de manera confidencial l’agenda en la fase exploratòria, encara que fos llarga (un any i mig). Penso que va ser un encert que les dues parts acordessin no fer pública aquesta fase fins a aconseguir un acord. La limitació en els punts de l’agenda ha sigut també una decisió intel·ligent, pertinent i realista. Les dues parts han fet bé de no afegir-hi tots els problemes que afecten el país, ja que no són resolubles en una taula de negociacions.

També ha sigut una mesura encertada crear algunes subcomissions, com la de gènere, i “taules de treball paral·leles”, perquè poguessin avançar els temes de més complexitat, especialment en l’etapa final, molt tècnica. Els temps de freqüència de les negociacions (una ronda mensual) han sigut els més accelerats de les 34 negociacions que hi ha hagut al món en aquests quatre anys. És la freqüència més òptima, i un exemple per a altres processos, que van massa lents. L’elecció dels dos països garants (Noruega i Cuba), que actuen com a observadors i testimonis, ha sigut també positiva. Els dos països han estat actuant amb molta professionalitat i els hi devem molt.

Tot i que en la fase exploratòria es va acordar que se seguiria el principi que “res està acordat fins que tot està acordat”, em sembla molt interessant que les FARC hagin proposat i el govern hagi acceptat començar a treballar en alguns punts de l’agenda, com el de l’eradicació dels cultius il·lícits. Aquestes experiències ajudaran a calibrar amb més precisió el cost humà i econòmic de la implementació dels acords. La celebració de fòrums i debats participatius previs a la discussió de diversos temes d’agenda, organitzats per la Universitat Nacional de Colòmbia i el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), ha sigut una aportació summament positiva al procés, i un exemple més a seguir en altres països.

També cal tenir en compte el fet d’haver obert les portes de l’Havana a persones, institucions i col·lectius diversos, tant de la societat colombiana com de la comunitat internacional. Això ha afavorit l’entrada de noves idees i suggeriments, que s’han incorporat a les discussions de la taula, i ha fet augmentar el nivell de participació en el procés.

No conec cap procés de pau al món tan transparent com aquest, tot i les crítiques d’alguns sectors. En qualsevol cas, el procés amb les FARC és el que ha merescut una atenció més gran dels mitjans de comunicació colombians. Això vol dir que el procés no s’ha fet d’amagat. Colòmbia és igualment un dels pocs països del món que, a més d’exigir la veritat, podrà aplicar mesures de justícia restauradora per a tots els actors del conflicte. Finalment ha comportat un gran alleujament per a la població civil que les dues parts hagin convingut rebaixar la intensitat de la confrontació armada. Sense víctimes mortals en cap de les parts serà més viable aconseguir l’alto el foc, que ja albiro molt pròxim. Les “mesures de confiança” que en els últims mesos han pres les FARC, com l’alto el foc unilateral, retirar mines, deixar de reclutar menors, limitar-se a l’adoctrinament polític o no reclutar ningú més, creen un clima social propici a validar l’acord final.

Amb tot, queden encara per resoldre temes molt importants relacionats amb com deixar les armes, el lloc on cal concentrar les forces que les deixin, la seva seguretat i la posada en marxa dels acords, entre d’altres. Cal temps per resoldre afers tan delicats, motiu freqüent de crisi i que sovint fan fracassar les negociacions en l’últim moment.