Escola de Cultura de Pau Universitat Autònoma de Barcelona
Cécile Barbeito, Investigadora de la Escola de Cultura de Pau, Universitat Autònoma de Barcelona.
La diversitat de les societats, ja sigui per motius de valors i d’ideologies diverses, per procedències diferents, o per altres causes obliga a reflexionar sobre la nostra relació en societat. En efecte el contacte per juxtaposició, imbricació o mestissatge amb persones d’altres cultures genera un efecte mirall que obliga a replantejar-se les creences pròpies i les alienes. Però també l’actual contestació de l’ordre social establert, i el qüestionament dels interessos d’alguns grups socials especialment afavorits enfront d’altres ben vulnerables suposen reptes per la relació amb l’Altre.
L’alteritat (del llatí alter, un altre), es pot entendre com la relació que s’estableix amb l’altra persona, des de la meva pròpia visió. Però la forma amb la que percebo l’altre sovint no depèn exclusivament de mi, sinó que té, a més a més, un component grupal. No es tracta només de com jo, des de la meva subjectivitat, percebo l’altre, sinó també com jo, en tant que part de grups als que sento pertànyer, ubico l’altre en grups equiparables o distints als meus. Com a mínim dues de les grans variables, doncs, condicionen la imatge que ens fem de l’altre: la pròpia subjectivitat, i la pertinença al grup.
Encara que en principi l’alteritat té connotacions neutres, ja que la concepció de l’Altre o la relació que s’estableix amb aquest pot oscil•lar de la conciliació a la competició, és fàcil relacionar aquest terme amb l’altruisme: l’esforç per promoure el bé cap als altres. Aquest article reflexiona sobre el tipus d’alteritat que cal conformar per conviure amb l’altre. Com s’argumenta més endavant, en general es pot pensar que la convivència requereix una alteritat conciliadora, basada en unes relacions constructives que facilitin l’apropament a l’altre. Però és aquesta afirmació vàlida en tots els casos? Hi ha casos en que la convivència pot requerir una alteritat menys conciliadora i més competitiva?
Més informació
L’alteritat (del llatí alter, un altre), es pot entendre com la relació que s’estableix amb l’altra persona, des de la meva pròpia visió. Però la forma amb la que percebo l’altre sovint no depèn exclusivament de mi, sinó que té, a més a més, un component grupal. No es tracta només de com jo, des de la meva subjectivitat, percebo l’altre, sinó també com jo, en tant que part de grups als que sento pertànyer, ubico l’altre en grups equiparables o distints als meus. Com a mínim dues de les grans variables, doncs, condicionen la imatge que ens fem de l’altre: la pròpia subjectivitat, i la pertinença al grup.
Encara que en principi l’alteritat té connotacions neutres, ja que la concepció de l’Altre o la relació que s’estableix amb aquest pot oscil•lar de la conciliació a la competició, és fàcil relacionar aquest terme amb l’altruisme: l’esforç per promoure el bé cap als altres. Aquest article reflexiona sobre el tipus d’alteritat que cal conformar per conviure amb l’altre. Com s’argumenta més endavant, en general es pot pensar que la convivència requereix una alteritat conciliadora, basada en unes relacions constructives que facilitin l’apropament a l’altre. Però és aquesta afirmació vàlida en tots els casos? Hi ha casos en que la convivència pot requerir una alteritat menys conciliadora i més competitiva?
Més informació