Escola de Cultura de Pau Universitat Autònoma de Barcelona
Crític, Periodisme d’investigació
Enmig de l’enquistament del contenciós entre Catalunya i Espanya i després de la intervenció de Puigdemont al ple del Parlament, la paraula ‘mediació’ és en moltes boques, en moltes taules; en mil espais, en mil trinxeres. Des del Col·legi d’Advocats de Barcelona fins a sectors de l’Església catòlica, passant per partits polítics com Podem, el PSC o fins i tot el PNB. La Radiotelevisió Suïssa anunciava fa alguns dies que la Confederació Helvètica estaria interessada a oferir-se a mediar. L’exministre espanyol d’Afers Exteriors García-Margallo ho negava categòricament gairebé a l’instant, mentre que càrrecs de la Generalitat com Santi Vila ho aplaudien. Aquest vespre, en la seva intervenció al ple del Parlament de Catalunya, Carles Puigdemont ha fet una apel·lació clara al diàleg i a la necessitat de mediació internacional, al mateix temps que proclamava i deixava en suspens la declaració d’independència. La mediació és un concepte a debat, doncs. Hi ha, però, molts interrogants sobre què és, per a què serveix i com funciona la mediació política. Des de CRÍTIC n’hem parlat amb dues expertes: María Villellas, investigadora de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB i especialista en l’anàlisi de conflictes armats i construcció de pau, i Tica Font, directora de l’Institut Català Internacional de la Pau (ICIP).
1. Què volem dir quan parlem de ‘mediació’?
És important fixar el concepte que centra la qüestió. La mediació, segons el DIEC, és “l’acció de qui intervé entre dues o més persones per posar-les d’acord”. En l’àmbit acadèmic es tendeix a distingir entre la mediació pròpiament dita de la facilitació, que és l’acció dirigida a millorar les relacions entre les parts en conflicte, però no necessàriament a assolir un pacte a curt termini. En tot cas, “‘mediació’ és la paraula que tothom pot entendre en aquests moments”, explica María Villellas, i per motius de facilitat de comprensió és la que farem servir, tot i que “incorpora molts elements a dins: la mediació, la facilitació, l’acompanyament…”, que es poden presentar amb formes molt diferents: “De vegades són directes i oficials (és la fotografia de la clàssica taula governamental amb les dues parts en conflicte i una tercera mediant), però de vegades són indirectes: és el que es coneix per ‘track II diplomacy’, que pot incloure contactes no oficials, intercanvis d’idees, accions de grups no governamentals…”. “En un conflicte com el català”, valora Tica Font, “el que ens cal, segurament, és més una figura de facilitadors, més que de mediadors“.
2. Les mediacions només són per a conflictes armats? Hi ha casos en què la mediació hagi evitat un esclat violent?
És ben conegut en l’escena internacional que les mediacions s’empren per resoldre conflictes armats, que sovint s’acaben amb unes negociacions i un acord de pau. Però no sempre és així. “Quan dues parts en conflicte, encara que no sigui violent, no troben la manera de desbloquejar la situació, és bo que una tercera part pugui facilitar-ho”, d’entrada, perquè la situació no escali encara més, explica Villellas. Un dels exemples més recents i coneguts és el de la mediació que la Unió Europea (UE) va encapçalar entre Sèrbia i Montenegro i que va conduir, el 2002, a un acord sobre el referèndum d’autodeterminació de la segona república. Montenegro el va celebrar el 2006 i va esdevenir un Estat independent. Més recentment, la UE també ha mediat per arribar a un acord per a la creació d’una semiautonomia de municipis serbis dins de Kosovo, i estava disposada a fer el mateix entre Eslovènia i Croàcia per un conflicte fronterer entre ambdós països. El 2008 i el 2009, Suïssa va encarregar-se de la mediació entre Turquia i Armènia per a la millora de les relacions entre les dues repúbliques.
3. Hi ha països ‘especialitzats’ en mediació internacional?
Diversos estats tenen una tradició de mediació. Alguns són fàcilment percebuts com a països sense grans interessos geopolítics o amb tradició de neutralitat i són reconeguts com a més fiables: dos dels casos més típics són Noruega i Suïssa. “N’hi ha d’altres com Malàisia, que ha tingut un rol de mediació en el conflicte de Mindanao a les Filipines, Qatar a l’Afganistan amb els talibans, Suïssa a Sri Lanka amb un perfil més discret, Alemanya facilitant la mediació a l’Afganistan, l’Índia va tenir un paper al Nepal…”, enumera Villellas. La implicació d’un país en un conflicte, però, no sempre l’exclou automàticament: “De vegades, passa que el mediador o facilitador pot arribar a ser jutge i part: ho veiem en el cas de Rússia a Síria”, recorda Villellas.
4. Quins altres actors poden ser protagonistes en una mediació?
Sovintegen els casos en què l’ONU o alguna organització regional encapçalen una mediació o facilitació: ja hem esmentat la Unió Europea, i també podem citar l’Organització per a la Cooperació Islàmica a Mindanao, l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) al Nagorno-Karabakh, l’Autoritat Intergovernamental per al Desenvolupament (IGAD) al Sudan del Sud… La llista és molt llarga. Pel que fa a la facilitació i l’acompanyament, “el ventall d’actors és molt ampli: organitzacions de la societat civil, actors vinculats a ONG, esglésies, centres de recerca… En molts casos, el seu rol és fer veure als actors en conflicte la importància d’asseure’s a negociar o de flexibilitzar les demandes que estan causant el bloqueig”. En d’altres, arriben a tenir un paper molt destacat: són casos com el del moviment laic cristià de la Comunitat de Sant Egidi a la Casamance (Senegal) o de diverses esglésies – catòlica, metodista i presbiteriana, fonamentalment– a Irlanda del Nord. Font posa l’exemple de la fundació de l’expresident nord-americà Jimmy Carter com a possible opció en el cas de Catalunya.
5. Hi ha patrons generals que ens diguin com ha de ser una mediació?
“A cada conflicte li correspon una solució”, diu Villellas. “És totalment cert que no hi ha un patró universal a aplicar. El que funciona bé és agafar idees d’experiències prèvies que hagin sortit bé. Dit això, mai no es pot ‘traduir’ un procés de pau en un altre. És una errada. És millor adaptar solucions i extreure aprenentatges d’experiències anteriors que puguin ser aplicats a la resolució del nou conflicte”, diu aquesta investigadora de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB.
6. Què li cal a un mediador internacional per tenir més possibilitats d’èxit?
“Als mediadors els cal molta capacitat d’idear propostes fora de camins ja explorats, de saber fer servir llenguatges que no estiguin cremats, de convidar actors amb qui ningú no ha parlat encara… Han de ser creatius, han d’estar oberts a l’aparició d’idees i propostes noves. I, alhora, també han de tenir un coneixement profund del context on han de fer la mediació”, valora Villellas. “Els millors mitjancers”, diu Font, “acostumen a ser agents que puguin ser reconeguts com un igual”. En el cas de Catalunya i d’Espanya, “allò millor seria, en el pla internacional, un Govern que pogués parlar de tu a tu amb l’Executiu espanyol o amb el català. Podria ser el més raonable”.
7. La UE, atès que Espanya n’és membre, pot ser un bon mediador entre Catalunya i Espanya?
Segons Villellas, la Unió Europea “no té per què no ser un actor vàlid. És evident que la UE té una posició important tant per al Govern espanyol com per al català i per al moviment independentista, tant políticament com social. Però això no el converteix en invàlid”. I val a dir que a Brussel·les li queden recursos indirectes per fer la mediació, com ara subcontractar-la a un dels seus estats membres o, fins i tot si fos el cas, a un govern regional —segons Carles Puigdemont, n’hi ha almenys un que ja s’ha ofert. També podrien dur a terme aquesta tasca països no membres de la UE però molt vinculats a ella: per Font, de nou, Noruega i Suïssa podrien ser bones candidates.
8. Per experiències anteriors, es pot afirmar o desmentir que prendre decisions unilaterals facilita o perjudica les possibilitats d’èxit de les mediacions?
“Com hem dit abans, s’ha de veure cas per cas. Els jocs de poder entre actors sempre són molt complicats. No gosaria afirmar ni una cosa ni l’altra en termes absoluts i abstractes”, explica Villellas. Per Font, i específicament parlant del cas català, “si del que es tracta és de desescalar, la DUI –que finalment no s’ha produït– i l’aplicació del 155 només contribueixen a escalar”. I “la cosa bàsica”, continua, “és intentar que no es produeixi una escalada dels esdeveniments. Que pari l’espiral. Quan es para, guanyem temps”. Alhora, la directora de l’ICIP recorda que convé que les parts d’una negociació s’asseguin a la taula “sense imposicions ni línies vermelles d’entrada”.
9. Com s’aconsegueix que un actor que diu que no vol una mediació l’accepti?
El Govern català assegura voler una mediació internacional, mentre que l’espanyol afirma que tot plegat es tracta d’un afer d’ordre intern que s’ha d’arranjar basant-se en la Constitució i, si cal, davant dels tribunals. “El cabdal a l’hora d’iniciar una mediació és el reconeixement de l’existència del conflicte per part dels bàndols en xoc“, recorda Font. Al director de l’Escola de Cultura de Pau Vicenç Fisas, en declaracions aquest cap de setmana a ‘La Vanguardia’, li “consta” una “aproximació” d’un centre internacional de mediació que hauria estat rebutjada per Madrid amb l’argument de no posar sobre la taula la qüestió de la independència. Una altra via, és clar, és que un tercer actor tingui prou ascendent sobre qui no vol asseure’s a la taula a negociar per obligar-lo a fer-ho. I aquest tercer actor, per descomptat, podria ser la mateixa UE o algun dels seus estats membres més poderosos.
Sigui com vulgui, “és molt important treure els actors del focus mediàtic, perquè els posa molta pressió al damunt”, diu Villellas. “Quan tenen tots els ulls mirant-los, els actors poden sentir-se obligats a no moure’s per por de no decebre ‘els seus’. Font hi està d’acord: “El més important és que s’iniciïn —que ja s’estan fent— converses fora dels focus mediàtics i lluny dels lideratges. La clau és que qui arribarà a un acord no seran Rajoy i Puigdemont, sinó gent allunyada d’ells”. Aquesta aproximació és vàlida per al conjunt de la mediació, segons la directora de l’ICIP: “S’han de buscar sortides que no humiliïn l’altre; que permetin a l’altre projectar confiança i sensació d’haver obrat bé al seu públic”. Per tant, calen gestions discretes perquè puguin flexibilitzar les seves posicions fora de les mirades de tot el món. “En les mediacions, sobretot en moments inicials, la llum i els taquígrafs són mals companys de viatge.” I alhora, explica la investigadora de la UAB, “també és molt important que es creï un clima social favorable a la mediació i al diàleg. Això fa que les parts hagin d’adaptar les seves posicions a aquest context”.
“El cas recent més clar és el de Colòmbia”, exemplifica Villellas. “Val a dir que és un context que no té pràcticament res a veure amb el de Catalunya i Espanya, però sí que es pot veure, per exemple, que abans que s’iniciés el Procés de l’Havana les parts (el Govern i les FARC) ja s’havien trobat a Noruega. Aquesta va ser una tasca prèvia fonamental, i ningú no la coneixia. Igualment, també va haver-hi un gran treball de la societat civil a favor del diàleg i de la pau. Això no vol dir en cap cas que tota la societat hi estigués d’acord —ja es va veure en el plebiscit—, però sí que va ser molt important per crear un clima favorable“. Seguint amb l’exemple colombià, Tica Font no s’està de recordar que “durant vuit anys es van asseure, les dues parts, a la taula, mentre hi havia violència i morts. Mai van deixar de parlar”.
10. Cap a on poden anar unes converses entre els governs català i espanyol?
Tica Font destaca com a problema el fet que, ara mateix, “el PP no reconeix que hi ha un conflicte polític. Això ho fa similar a la situació del País Basc durant dècades”. La directora de l’ICIP pensa que la dreta espanyola faria bé de canviar la manera d’enfocar el conflicte: “S’hauria de treure del cap que en això hi haurà guanyadors, perdedors i humiliats”. Considera que la facilitació per a una sortida negociada podria venir “de l’acció de membres de les famílies polítiques europees dels contendents” En aquest sentit, posa un exemple: “Un gest discret i en bona direcció d’un membre de la CDU de Merkel, per dir quelcom, podria fer més efecte que moltes reunions amb focus entre protagonistes del conflicte”.
“Pot arribar un moment en què es reconegui ‘de facto’ el problema. Si ho fas, sempre és més fàcil a l’hora d’explicar-ho als teus. Un cop passi això, s’han de llistar els acords i els desacords i establir l’entesa bàsica perquè es pugui, per exemple, modificar el cos legislatiu”. I vaticina que “al final tot passarà pels parlaments. Això pot ser bo. La solució sempre està en la proximitat, més que en la llunyania. Les solucions poden ser a les seus locals d’alguns partits a Catalunya més que no pas al carrer Gènova o a la seu madrilenya de Ciutadans”.
Artículo completo
1. Què volem dir quan parlem de ‘mediació’?
És important fixar el concepte que centra la qüestió. La mediació, segons el DIEC, és “l’acció de qui intervé entre dues o més persones per posar-les d’acord”. En l’àmbit acadèmic es tendeix a distingir entre la mediació pròpiament dita de la facilitació, que és l’acció dirigida a millorar les relacions entre les parts en conflicte, però no necessàriament a assolir un pacte a curt termini. En tot cas, “‘mediació’ és la paraula que tothom pot entendre en aquests moments”, explica María Villellas, i per motius de facilitat de comprensió és la que farem servir, tot i que “incorpora molts elements a dins: la mediació, la facilitació, l’acompanyament…”, que es poden presentar amb formes molt diferents: “De vegades són directes i oficials (és la fotografia de la clàssica taula governamental amb les dues parts en conflicte i una tercera mediant), però de vegades són indirectes: és el que es coneix per ‘track II diplomacy’, que pot incloure contactes no oficials, intercanvis d’idees, accions de grups no governamentals…”. “En un conflicte com el català”, valora Tica Font, “el que ens cal, segurament, és més una figura de facilitadors, més que de mediadors“.
2. Les mediacions només són per a conflictes armats? Hi ha casos en què la mediació hagi evitat un esclat violent?
És ben conegut en l’escena internacional que les mediacions s’empren per resoldre conflictes armats, que sovint s’acaben amb unes negociacions i un acord de pau. Però no sempre és així. “Quan dues parts en conflicte, encara que no sigui violent, no troben la manera de desbloquejar la situació, és bo que una tercera part pugui facilitar-ho”, d’entrada, perquè la situació no escali encara més, explica Villellas. Un dels exemples més recents i coneguts és el de la mediació que la Unió Europea (UE) va encapçalar entre Sèrbia i Montenegro i que va conduir, el 2002, a un acord sobre el referèndum d’autodeterminació de la segona república. Montenegro el va celebrar el 2006 i va esdevenir un Estat independent. Més recentment, la UE també ha mediat per arribar a un acord per a la creació d’una semiautonomia de municipis serbis dins de Kosovo, i estava disposada a fer el mateix entre Eslovènia i Croàcia per un conflicte fronterer entre ambdós països. El 2008 i el 2009, Suïssa va encarregar-se de la mediació entre Turquia i Armènia per a la millora de les relacions entre les dues repúbliques.
3. Hi ha països ‘especialitzats’ en mediació internacional?
Diversos estats tenen una tradició de mediació. Alguns són fàcilment percebuts com a països sense grans interessos geopolítics o amb tradició de neutralitat i són reconeguts com a més fiables: dos dels casos més típics són Noruega i Suïssa. “N’hi ha d’altres com Malàisia, que ha tingut un rol de mediació en el conflicte de Mindanao a les Filipines, Qatar a l’Afganistan amb els talibans, Suïssa a Sri Lanka amb un perfil més discret, Alemanya facilitant la mediació a l’Afganistan, l’Índia va tenir un paper al Nepal…”, enumera Villellas. La implicació d’un país en un conflicte, però, no sempre l’exclou automàticament: “De vegades, passa que el mediador o facilitador pot arribar a ser jutge i part: ho veiem en el cas de Rússia a Síria”, recorda Villellas.
4. Quins altres actors poden ser protagonistes en una mediació?
Sovintegen els casos en què l’ONU o alguna organització regional encapçalen una mediació o facilitació: ja hem esmentat la Unió Europea, i també podem citar l’Organització per a la Cooperació Islàmica a Mindanao, l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) al Nagorno-Karabakh, l’Autoritat Intergovernamental per al Desenvolupament (IGAD) al Sudan del Sud… La llista és molt llarga. Pel que fa a la facilitació i l’acompanyament, “el ventall d’actors és molt ampli: organitzacions de la societat civil, actors vinculats a ONG, esglésies, centres de recerca… En molts casos, el seu rol és fer veure als actors en conflicte la importància d’asseure’s a negociar o de flexibilitzar les demandes que estan causant el bloqueig”. En d’altres, arriben a tenir un paper molt destacat: són casos com el del moviment laic cristià de la Comunitat de Sant Egidi a la Casamance (Senegal) o de diverses esglésies – catòlica, metodista i presbiteriana, fonamentalment– a Irlanda del Nord. Font posa l’exemple de la fundació de l’expresident nord-americà Jimmy Carter com a possible opció en el cas de Catalunya.
5. Hi ha patrons generals que ens diguin com ha de ser una mediació?
“A cada conflicte li correspon una solució”, diu Villellas. “És totalment cert que no hi ha un patró universal a aplicar. El que funciona bé és agafar idees d’experiències prèvies que hagin sortit bé. Dit això, mai no es pot ‘traduir’ un procés de pau en un altre. És una errada. És millor adaptar solucions i extreure aprenentatges d’experiències anteriors que puguin ser aplicats a la resolució del nou conflicte”, diu aquesta investigadora de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB.
6. Què li cal a un mediador internacional per tenir més possibilitats d’èxit?
“Als mediadors els cal molta capacitat d’idear propostes fora de camins ja explorats, de saber fer servir llenguatges que no estiguin cremats, de convidar actors amb qui ningú no ha parlat encara… Han de ser creatius, han d’estar oberts a l’aparició d’idees i propostes noves. I, alhora, també han de tenir un coneixement profund del context on han de fer la mediació”, valora Villellas. “Els millors mitjancers”, diu Font, “acostumen a ser agents que puguin ser reconeguts com un igual”. En el cas de Catalunya i d’Espanya, “allò millor seria, en el pla internacional, un Govern que pogués parlar de tu a tu amb l’Executiu espanyol o amb el català. Podria ser el més raonable”.
7. La UE, atès que Espanya n’és membre, pot ser un bon mediador entre Catalunya i Espanya?
Segons Villellas, la Unió Europea “no té per què no ser un actor vàlid. És evident que la UE té una posició important tant per al Govern espanyol com per al català i per al moviment independentista, tant políticament com social. Però això no el converteix en invàlid”. I val a dir que a Brussel·les li queden recursos indirectes per fer la mediació, com ara subcontractar-la a un dels seus estats membres o, fins i tot si fos el cas, a un govern regional —segons Carles Puigdemont, n’hi ha almenys un que ja s’ha ofert. També podrien dur a terme aquesta tasca països no membres de la UE però molt vinculats a ella: per Font, de nou, Noruega i Suïssa podrien ser bones candidates.
8. Per experiències anteriors, es pot afirmar o desmentir que prendre decisions unilaterals facilita o perjudica les possibilitats d’èxit de les mediacions?
“Com hem dit abans, s’ha de veure cas per cas. Els jocs de poder entre actors sempre són molt complicats. No gosaria afirmar ni una cosa ni l’altra en termes absoluts i abstractes”, explica Villellas. Per Font, i específicament parlant del cas català, “si del que es tracta és de desescalar, la DUI –que finalment no s’ha produït– i l’aplicació del 155 només contribueixen a escalar”. I “la cosa bàsica”, continua, “és intentar que no es produeixi una escalada dels esdeveniments. Que pari l’espiral. Quan es para, guanyem temps”. Alhora, la directora de l’ICIP recorda que convé que les parts d’una negociació s’asseguin a la taula “sense imposicions ni línies vermelles d’entrada”.
9. Com s’aconsegueix que un actor que diu que no vol una mediació l’accepti?
El Govern català assegura voler una mediació internacional, mentre que l’espanyol afirma que tot plegat es tracta d’un afer d’ordre intern que s’ha d’arranjar basant-se en la Constitució i, si cal, davant dels tribunals. “El cabdal a l’hora d’iniciar una mediació és el reconeixement de l’existència del conflicte per part dels bàndols en xoc“, recorda Font. Al director de l’Escola de Cultura de Pau Vicenç Fisas, en declaracions aquest cap de setmana a ‘La Vanguardia’, li “consta” una “aproximació” d’un centre internacional de mediació que hauria estat rebutjada per Madrid amb l’argument de no posar sobre la taula la qüestió de la independència. Una altra via, és clar, és que un tercer actor tingui prou ascendent sobre qui no vol asseure’s a la taula a negociar per obligar-lo a fer-ho. I aquest tercer actor, per descomptat, podria ser la mateixa UE o algun dels seus estats membres més poderosos.
Sigui com vulgui, “és molt important treure els actors del focus mediàtic, perquè els posa molta pressió al damunt”, diu Villellas. “Quan tenen tots els ulls mirant-los, els actors poden sentir-se obligats a no moure’s per por de no decebre ‘els seus’. Font hi està d’acord: “El més important és que s’iniciïn —que ja s’estan fent— converses fora dels focus mediàtics i lluny dels lideratges. La clau és que qui arribarà a un acord no seran Rajoy i Puigdemont, sinó gent allunyada d’ells”. Aquesta aproximació és vàlida per al conjunt de la mediació, segons la directora de l’ICIP: “S’han de buscar sortides que no humiliïn l’altre; que permetin a l’altre projectar confiança i sensació d’haver obrat bé al seu públic”. Per tant, calen gestions discretes perquè puguin flexibilitzar les seves posicions fora de les mirades de tot el món. “En les mediacions, sobretot en moments inicials, la llum i els taquígrafs són mals companys de viatge.” I alhora, explica la investigadora de la UAB, “també és molt important que es creï un clima social favorable a la mediació i al diàleg. Això fa que les parts hagin d’adaptar les seves posicions a aquest context”.
“El cas recent més clar és el de Colòmbia”, exemplifica Villellas. “Val a dir que és un context que no té pràcticament res a veure amb el de Catalunya i Espanya, però sí que es pot veure, per exemple, que abans que s’iniciés el Procés de l’Havana les parts (el Govern i les FARC) ja s’havien trobat a Noruega. Aquesta va ser una tasca prèvia fonamental, i ningú no la coneixia. Igualment, també va haver-hi un gran treball de la societat civil a favor del diàleg i de la pau. Això no vol dir en cap cas que tota la societat hi estigués d’acord —ja es va veure en el plebiscit—, però sí que va ser molt important per crear un clima favorable“. Seguint amb l’exemple colombià, Tica Font no s’està de recordar que “durant vuit anys es van asseure, les dues parts, a la taula, mentre hi havia violència i morts. Mai van deixar de parlar”.
10. Cap a on poden anar unes converses entre els governs català i espanyol?
Tica Font destaca com a problema el fet que, ara mateix, “el PP no reconeix que hi ha un conflicte polític. Això ho fa similar a la situació del País Basc durant dècades”. La directora de l’ICIP pensa que la dreta espanyola faria bé de canviar la manera d’enfocar el conflicte: “S’hauria de treure del cap que en això hi haurà guanyadors, perdedors i humiliats”. Considera que la facilitació per a una sortida negociada podria venir “de l’acció de membres de les famílies polítiques europees dels contendents” En aquest sentit, posa un exemple: “Un gest discret i en bona direcció d’un membre de la CDU de Merkel, per dir quelcom, podria fer més efecte que moltes reunions amb focus entre protagonistes del conflicte”.
“Pot arribar un moment en què es reconegui ‘de facto’ el problema. Si ho fas, sempre és més fàcil a l’hora d’explicar-ho als teus. Un cop passi això, s’han de llistar els acords i els desacords i establir l’entesa bàsica perquè es pugui, per exemple, modificar el cos legislatiu”. I vaticina que “al final tot passarà pels parlaments. Això pot ser bo. La solució sempre està en la proximitat, més que en la llunyania. Les solucions poden ser a les seus locals d’alguns partits a Catalunya més que no pas al carrer Gènova o a la seu madrilenya de Ciutadans”.
Artículo completo