Escola de Cultura de Pau Universitat Autònoma de Barcelona
Josep Mª Royo Aspa, Investigador de la Escola de Cultura de Pau, Universitat Autònoma de Barcelona.
Publicado por Empenta (Fundació Autònoma Solidària), num.50, pág. 5, Mayo 2011.
Quins són els principals escenaris de tensió i conflicte en el continent africà? Quines són les característiques, d’aquests conflictes? Quin paper juguen els mitjans de comunicació? Què podem fer davant d’aquesta situació?
Aquestes i d’altres preguntes sorgeixen a l’hora de parlar de l’actualitat del continent africà, ja que malauradament, protagonitzen la nostra visió del continent: la pobresa, la fam, la guerra, les rivalitats ètniques, els recursos naturals, qüestions que la majoria de les anàlisis de mitjans de comunicació i institucions polítiques occidentals no paren de destacar, en detriment d’altres qüestions.
RDC Per a intentar entendre aquesta complexitat s’ha de partir de la base de que no s’està parlant d’una única Àfrica, com si s’identifiqués un continent amb una regió o bé un país, amb la voluntat d’homogeneïtzar la política africana, sinó que s’estan descrivint múltiples realitats polítiques, econòmiques, socials i culturals, heterogènees i diverses, que porten a parlar d’Àfriques, segons diversos autors.
L’expressió “Àfrica Subsahariana” identifica els països que es troben al sud del desert del Sàhara, és a dir, 48 dels 53 que configuren el continent, excloent els països àrabs musulmans. L’Àfrica Subsahariana, encara que la imatge que puguem tenir del continent sigui de violència i de fatalitat permanent, pateix vuit conflictes armats, (a Nigèria; a la regió etíop d’Ogaden, a la regió sudanesa de Darfur i a la regió meridional de Sudan, i Somàlia; i al Centre d’Àfrica i Grans Llacs, la RD Congo, el Txad, la R. Centreafricana i el nord d’Uganda). A aquests països s’ha afegit durant les darreres setmanes la greu situació de violència que pateix Côte d’Ivoire, que ha anat en augment sobretot des de que el president Laruent Gbagbo no va reconéixer els resultats de les eleccions presidencials de novembre, on va ser derrotat.
Dia darrera dia s’intenta donar resposta des de la investigació per la pau a aquestes i d’altres qüestions que afecten el món en el que vivim. Aquestes guerres tenen lloc a l’interior d’estats fràgils, fallits o colapsats: es troben immersos en crisis econòmiques, amb els serveis i polítiques socials sota mínims, on el teixit social i els drets civils i polítics bàsics són destruïts o reprimits, on l’economia informal és més important que la formal, i les institucions estatals en molts casos són closques buides sense gairebé cap tipus de funció, uns actors més en l’escenari africà. Hi trobem factors interns i també externs que compliquen encara més la seva comprensió i també la seva resolució. Cal destacar l’existència de recursos naturals distribuïts de forma desigual que generen disputes pel seu control, o les asimetries de poder. Els factors identitaris, fàcilment instrumentalitzables i presents a la meitat dels conflictes actuals. Hi proliferen altres actors a més de les forces governamentals: grups armats, guerrilles, mercenaris, paramilitars, senyors de la guerra, o milícies de comunitats ètniques o religioses. Al voltant d’aquests conflictes es configuren potents economies de guerra que formen part de xarxes que van més enllà de les fronteres d’aquests Estats, xarxes de les que els nostres propis països no en són gens aliens. El genocidi i la neteja ètnica són qüestions presents en alguns contextos, i malgrat que la població civil sempre ha estat víctima dels conflictes, potser ara ho és més, encara que també hi ha controvèrsies sobre aquest tema. Sobre el que sí hi ha un creixent consens és que la població civil és l’objectiu de les parts enfrontades, emportant-se la pitjor part els menors i les dones, com a conseqüència, per exemple, de la violència sexual. Tot això provoca grans desplaçaments de població que desemboquen en greus crisis humanitàries.
En paral•lel, i ara amb la situació de Líbia, s’ha reobert novament el debat sobre la necessitat d’intervenir per part de la comunitat internacional per tal d’aturar les violacions dels drets humans que ara es cometen en aquest país. Aquest debat és necessari i al mateix temps interessat perquè sovint veiem com països que pateixen situacions tan o més greus que les que estem veient a Líbia no reben cap tipus d’atenció per part de la comunitat internacional. O sí que reben atenció, però no per defensar els drets humans sinó en benefici dels seus propis interessos econòmics. I per on hem de començar? Doncs posant en marxa mesures preventives per a controlar i reduir el comerç d’armes i vinculant l’ajuda al desenvolupament i la cooperació econòmica a la protecció dels drets humans. Només així podrem començar a evitar les guerres del futur.
Aquestes i d’altres preguntes sorgeixen a l’hora de parlar de l’actualitat del continent africà, ja que malauradament, protagonitzen la nostra visió del continent: la pobresa, la fam, la guerra, les rivalitats ètniques, els recursos naturals, qüestions que la majoria de les anàlisis de mitjans de comunicació i institucions polítiques occidentals no paren de destacar, en detriment d’altres qüestions.
RDC Per a intentar entendre aquesta complexitat s’ha de partir de la base de que no s’està parlant d’una única Àfrica, com si s’identifiqués un continent amb una regió o bé un país, amb la voluntat d’homogeneïtzar la política africana, sinó que s’estan descrivint múltiples realitats polítiques, econòmiques, socials i culturals, heterogènees i diverses, que porten a parlar d’Àfriques, segons diversos autors.
L’expressió “Àfrica Subsahariana” identifica els països que es troben al sud del desert del Sàhara, és a dir, 48 dels 53 que configuren el continent, excloent els països àrabs musulmans. L’Àfrica Subsahariana, encara que la imatge que puguem tenir del continent sigui de violència i de fatalitat permanent, pateix vuit conflictes armats, (a Nigèria; a la regió etíop d’Ogaden, a la regió sudanesa de Darfur i a la regió meridional de Sudan, i Somàlia; i al Centre d’Àfrica i Grans Llacs, la RD Congo, el Txad, la R. Centreafricana i el nord d’Uganda). A aquests països s’ha afegit durant les darreres setmanes la greu situació de violència que pateix Côte d’Ivoire, que ha anat en augment sobretot des de que el president Laruent Gbagbo no va reconéixer els resultats de les eleccions presidencials de novembre, on va ser derrotat.
Dia darrera dia s’intenta donar resposta des de la investigació per la pau a aquestes i d’altres qüestions que afecten el món en el que vivim. Aquestes guerres tenen lloc a l’interior d’estats fràgils, fallits o colapsats: es troben immersos en crisis econòmiques, amb els serveis i polítiques socials sota mínims, on el teixit social i els drets civils i polítics bàsics són destruïts o reprimits, on l’economia informal és més important que la formal, i les institucions estatals en molts casos són closques buides sense gairebé cap tipus de funció, uns actors més en l’escenari africà. Hi trobem factors interns i també externs que compliquen encara més la seva comprensió i també la seva resolució. Cal destacar l’existència de recursos naturals distribuïts de forma desigual que generen disputes pel seu control, o les asimetries de poder. Els factors identitaris, fàcilment instrumentalitzables i presents a la meitat dels conflictes actuals. Hi proliferen altres actors a més de les forces governamentals: grups armats, guerrilles, mercenaris, paramilitars, senyors de la guerra, o milícies de comunitats ètniques o religioses. Al voltant d’aquests conflictes es configuren potents economies de guerra que formen part de xarxes que van més enllà de les fronteres d’aquests Estats, xarxes de les que els nostres propis països no en són gens aliens. El genocidi i la neteja ètnica són qüestions presents en alguns contextos, i malgrat que la població civil sempre ha estat víctima dels conflictes, potser ara ho és més, encara que també hi ha controvèrsies sobre aquest tema. Sobre el que sí hi ha un creixent consens és que la població civil és l’objectiu de les parts enfrontades, emportant-se la pitjor part els menors i les dones, com a conseqüència, per exemple, de la violència sexual. Tot això provoca grans desplaçaments de població que desemboquen en greus crisis humanitàries.
En paral•lel, i ara amb la situació de Líbia, s’ha reobert novament el debat sobre la necessitat d’intervenir per part de la comunitat internacional per tal d’aturar les violacions dels drets humans que ara es cometen en aquest país. Aquest debat és necessari i al mateix temps interessat perquè sovint veiem com països que pateixen situacions tan o més greus que les que estem veient a Líbia no reben cap tipus d’atenció per part de la comunitat internacional. O sí que reben atenció, però no per defensar els drets humans sinó en benefici dels seus propis interessos econòmics. I per on hem de començar? Doncs posant en marxa mesures preventives per a controlar i reduir el comerç d’armes i vinculant l’ajuda al desenvolupament i la cooperació econòmica a la protecció dels drets humans. Només així podrem començar a evitar les guerres del futur.