Escola de Cultura de Pau Universitat Autònoma de Barcelona
Josep Mª Royo Aspa, Investigador de la Escola de Cultura de Pau, Universitat Autònoma de Barcelona.
Canalsolidari.org
La Cambra del Comerç de Tortosa vol aprofitar les oportunitats de negoci a Guinea Equatorial i liderarà l’organització de la trobada empresarial que tindrà lloc al país al mes de març. Però què en sabem de Guinea Equatorial? Es respecten els drets humans? .
La Cambra del Comerç de Tortosa ha estat duent a terme contactes amb representants econòmics de Guinea Equatorial amb l’objectiu d’aprofitar les oportunitats de negoci que suposa el creixement econòmic que està experimentant aquest petit país africà del Golf de Guinea. El passat 20 de gener a un diari de les Terres de l’Ebre com la Cambra del Comerç ha estat escollida líder per organitzar la trobada empresarial que tindrà lloc a Guinea Equatorial a finals de març.
Guinea Equatorial, port esclavista portuguès des de finals del s. XV, passà a mans espanyoles a finals del s. XVIII. El domini espanyol va aportar ben poc a la colònia africana, desenvolupant grans plantacions de cacau a la illa de Bioko a principis del s. XX. Guinea Equatorial accedeix a la independència d’Espanya el 1968, després de la pressió equatoguineana i de Nacions Unides. El primer president del país, Francisco Macías Nguema, mesos després de pujar al poder, va anunciar que havia aturat un cop d’Estat per part de l’oposició que li serví com a pretext per a eliminar l’oposició i establir una de les més sinistres dictadures del continent africà, similar al règim libi de Gaddafi: durant els anys setanta més de 100.000 persones fugiren als països veïns, unes altres 50.000 que van romandre al país moriren a les seves mans, i finalment, al voltant de 40.000 persones foren sentenciades a treballs forçats.
El règim del primer president de la Guinea Equatorial independent es va caracteritzar per l’abandó de totes les funcions governamentals, a excepció de la seguretat. Com a conseqüència d’això, les infraestructures del país (sanitat, aigua, llum, transports) es van enfonsar. La religió catòlica fou reprimida i l’educació eliminada.
El 1979, Macías fou derrocat per un cop d’Estat liderat pel seu nebot, el tinent coronel Teodoro Obiang Nguema, que havia estat el director de la sinistra presó de Black Beach, on s’havien comés totes aquestes tortures i d’altres violacions dels drets humans inimaginables. Les coses no van canviar gaire amb Teodoro Obiang, amb una única diferència que s’ha convertit en decisiva: el 1996 la multinacional petroliera nord-americana Mobil comença a dur a terme l’extracció de petroli al país, que passa a ser el tercer productor de petroli de l‘Àfrica Subsahariana en 15 anys, darrera de Nigèria i d’Angola.
Posteriorment, d’altres empreses petrolieres, entre elles espanyoles, seguiren el mateix camí. Tanmateix, els quantiosos ingressos per la venda del petroli (s’estima en 50.000 dòlars la renda per càpita per al 2010, si es dividís la riquesa del país entre els seus habitants) no han revertit en la millora de la qualitat de vida de la població. La majoria viu amb menys d’un dòlar al dia, segons el PNUD, que estima que el país ocupa el lloc 136 de l’Índex de Desenvolupament Humà l’any 2011. El PNUD l’any 2011 fa una correcció de l’IDH amb la desigualtat existent al país, i curiosament, Guinea Equatorial és un dels pocs països que no ofereix aquestes dades. Aquesta riquesa només ha revertit en els comptes bancaris que Obiang té a diversos paradisos fiscals, alguns a la mateixa Europa. Malgrat tot, el petroli li ha servit per donar-li una pàtina de legitimitat internacional, i els EUA i França, i en menor mesura, Espanya, han competit per a explotar el petroli de Guinea Equatorial.
El que s’ha vingut a anomenar la “Suïssa africana” està considerat com un dels règims més repressors del món, segons organitzacions internacionals com Amnistia Internacional i Human Rights Watch. El mateix Departament d’Estat dels EUA reconeix aquesta situació. És comú la desaparició d’activistes, la tortura, la manca de llibertat de premsa, la manca de garanties jurídiques, la manipulació i frau dels processos electorals i el desigual repartiment de la riquesa del país. Un altre dels temes més preocupants és el desastre ecològic que està tenint lloc a la illa d’Annobon, on el règim s’ha dedicat a abocar-hi residus tòxics procedents d’Occident.
L’economia es troba controlada per la família i la xarxa clientelar propera a Teodoro Obiang i el seu fill, Teodorín, lo que significa que fer negocis a Guinea Equatorial vol dir alimentar les butxaques del dictador i tota la maquinària repressora. Dos exemples apareguts a la premsa durant el 2011: l’anunci el febrer de l’encàrrec d’un iot valorat en 380 milions de dòlars, tres cops la xifra que el seu país gasta anualment en salut i educació, o l’anunci al novembre de la construcció d’una residència de luxe per als convidats del Govern, valorada en 77 milions de dòlars.
Un dels arguments que utilitzaran els empresaris tortosins i d’altres que en els propers mesos promouran negocis amb aquesta dictadura és que això genera llocs de treball per als tortosins i possiblement també, des d’una mirada benintencionada, per als equatoguineans (i sobretot diners per a les butxaques d’alguns equatoguineans propers a Obiang). Possiblement és cert, però a costa de què? de mirar cap a una altra banda. Molts altres països i homes de negocis s’han trobat abans davant d’aquesta tessitura. I molts han passat de llarg, decidits a buscar oportunitats en altres llocs on els diners no estiguin tacats de petroli i sang, com en aquest cas. Cert que alguns altres, amb menys escrúpols, s’hi han quedat. Algunes empreses espanyoles han decidit quedar-se a Guinea Equatorial.
Un exemple recent és el de les companyies espanyola Unión Fenosa Gas i la portuguesa Galp Energía, que s’han quedat amb el percentatge del 25% que fins ara pertanyia a l’alemanya E.ON, dintre del consorci de gas centrat en la construcció i gestió d’una xarxa de gasoductes a Guinea Equatorial. Tanmateix, Repsol, va marxar el passat desembre de Guinea Equatorial perquè el negoci no li resultava “rentable”. En aquests dies que el nou Executiu espanyol està revisant la seva agenda en relació amb Guinea Equatorial, Tortosa i Espanya poden llançar un missatge de respecte pels drets humans o un totalment contrari.
Alguns països, més propers que Guinea Equatorial, estan aquests mesos lluitant amb mitjans pacífics per sortir de les dictadures que els han empresonat durant dècades. Un exemple és Tunis: segur que aquest país també pot oferir moltes oportunitats econòmiques, tot i respectant al mateix temps els drets de les persones i contribuint a aixecar un país en termes de respecte i d’igualtat. Quins companys de viatge volem tenir, nosaltres?
Malgrat conèixer aquesta situació que pateix Guinea Equatorial, els nostres empresaris segurament es reuniran igualment a finals de març amb els representants de la dictadura equatoguineana. En paral·lel, al començament de la crisi que estem patint des del 2008 es deia que aquesta greu situació podia significar una oportunitat de canvi en les mentalitats i en la forma de fer les coses, i que l’economia capitalista havia arribat al seu límit en aquest estat de depredació i explotació a tots nivells. Que s’havia de tornar a posar al davant a les persones i el respecte pels seus drets bàsics.
Els nostres homes de negocis tenen ara l’oportunitat de convertir en fets aquestes paraules. En les seves mans està, quan es reuneixin amb els representants equatoguineans del dictador Teodoro Obiang Nguema, només fer negocis o intentar anar més enllà.
La Cambra del Comerç de Tortosa ha estat duent a terme contactes amb representants econòmics de Guinea Equatorial amb l’objectiu d’aprofitar les oportunitats de negoci que suposa el creixement econòmic que està experimentant aquest petit país africà del Golf de Guinea. El passat 20 de gener a un diari de les Terres de l’Ebre com la Cambra del Comerç ha estat escollida líder per organitzar la trobada empresarial que tindrà lloc a Guinea Equatorial a finals de març.
Guinea Equatorial, port esclavista portuguès des de finals del s. XV, passà a mans espanyoles a finals del s. XVIII. El domini espanyol va aportar ben poc a la colònia africana, desenvolupant grans plantacions de cacau a la illa de Bioko a principis del s. XX. Guinea Equatorial accedeix a la independència d’Espanya el 1968, després de la pressió equatoguineana i de Nacions Unides. El primer president del país, Francisco Macías Nguema, mesos després de pujar al poder, va anunciar que havia aturat un cop d’Estat per part de l’oposició que li serví com a pretext per a eliminar l’oposició i establir una de les més sinistres dictadures del continent africà, similar al règim libi de Gaddafi: durant els anys setanta més de 100.000 persones fugiren als països veïns, unes altres 50.000 que van romandre al país moriren a les seves mans, i finalment, al voltant de 40.000 persones foren sentenciades a treballs forçats.
El règim del primer president de la Guinea Equatorial independent es va caracteritzar per l’abandó de totes les funcions governamentals, a excepció de la seguretat. Com a conseqüència d’això, les infraestructures del país (sanitat, aigua, llum, transports) es van enfonsar. La religió catòlica fou reprimida i l’educació eliminada.
El 1979, Macías fou derrocat per un cop d’Estat liderat pel seu nebot, el tinent coronel Teodoro Obiang Nguema, que havia estat el director de la sinistra presó de Black Beach, on s’havien comés totes aquestes tortures i d’altres violacions dels drets humans inimaginables. Les coses no van canviar gaire amb Teodoro Obiang, amb una única diferència que s’ha convertit en decisiva: el 1996 la multinacional petroliera nord-americana Mobil comença a dur a terme l’extracció de petroli al país, que passa a ser el tercer productor de petroli de l‘Àfrica Subsahariana en 15 anys, darrera de Nigèria i d’Angola.
Posteriorment, d’altres empreses petrolieres, entre elles espanyoles, seguiren el mateix camí. Tanmateix, els quantiosos ingressos per la venda del petroli (s’estima en 50.000 dòlars la renda per càpita per al 2010, si es dividís la riquesa del país entre els seus habitants) no han revertit en la millora de la qualitat de vida de la població. La majoria viu amb menys d’un dòlar al dia, segons el PNUD, que estima que el país ocupa el lloc 136 de l’Índex de Desenvolupament Humà l’any 2011. El PNUD l’any 2011 fa una correcció de l’IDH amb la desigualtat existent al país, i curiosament, Guinea Equatorial és un dels pocs països que no ofereix aquestes dades. Aquesta riquesa només ha revertit en els comptes bancaris que Obiang té a diversos paradisos fiscals, alguns a la mateixa Europa. Malgrat tot, el petroli li ha servit per donar-li una pàtina de legitimitat internacional, i els EUA i França, i en menor mesura, Espanya, han competit per a explotar el petroli de Guinea Equatorial.
El que s’ha vingut a anomenar la “Suïssa africana” està considerat com un dels règims més repressors del món, segons organitzacions internacionals com Amnistia Internacional i Human Rights Watch. El mateix Departament d’Estat dels EUA reconeix aquesta situació. És comú la desaparició d’activistes, la tortura, la manca de llibertat de premsa, la manca de garanties jurídiques, la manipulació i frau dels processos electorals i el desigual repartiment de la riquesa del país. Un altre dels temes més preocupants és el desastre ecològic que està tenint lloc a la illa d’Annobon, on el règim s’ha dedicat a abocar-hi residus tòxics procedents d’Occident.
L’economia es troba controlada per la família i la xarxa clientelar propera a Teodoro Obiang i el seu fill, Teodorín, lo que significa que fer negocis a Guinea Equatorial vol dir alimentar les butxaques del dictador i tota la maquinària repressora. Dos exemples apareguts a la premsa durant el 2011: l’anunci el febrer de l’encàrrec d’un iot valorat en 380 milions de dòlars, tres cops la xifra que el seu país gasta anualment en salut i educació, o l’anunci al novembre de la construcció d’una residència de luxe per als convidats del Govern, valorada en 77 milions de dòlars.
Un dels arguments que utilitzaran els empresaris tortosins i d’altres que en els propers mesos promouran negocis amb aquesta dictadura és que això genera llocs de treball per als tortosins i possiblement també, des d’una mirada benintencionada, per als equatoguineans (i sobretot diners per a les butxaques d’alguns equatoguineans propers a Obiang). Possiblement és cert, però a costa de què? de mirar cap a una altra banda. Molts altres països i homes de negocis s’han trobat abans davant d’aquesta tessitura. I molts han passat de llarg, decidits a buscar oportunitats en altres llocs on els diners no estiguin tacats de petroli i sang, com en aquest cas. Cert que alguns altres, amb menys escrúpols, s’hi han quedat. Algunes empreses espanyoles han decidit quedar-se a Guinea Equatorial.
Un exemple recent és el de les companyies espanyola Unión Fenosa Gas i la portuguesa Galp Energía, que s’han quedat amb el percentatge del 25% que fins ara pertanyia a l’alemanya E.ON, dintre del consorci de gas centrat en la construcció i gestió d’una xarxa de gasoductes a Guinea Equatorial. Tanmateix, Repsol, va marxar el passat desembre de Guinea Equatorial perquè el negoci no li resultava “rentable”. En aquests dies que el nou Executiu espanyol està revisant la seva agenda en relació amb Guinea Equatorial, Tortosa i Espanya poden llançar un missatge de respecte pels drets humans o un totalment contrari.
Alguns països, més propers que Guinea Equatorial, estan aquests mesos lluitant amb mitjans pacífics per sortir de les dictadures que els han empresonat durant dècades. Un exemple és Tunis: segur que aquest país també pot oferir moltes oportunitats econòmiques, tot i respectant al mateix temps els drets de les persones i contribuint a aixecar un país en termes de respecte i d’igualtat. Quins companys de viatge volem tenir, nosaltres?
Malgrat conèixer aquesta situació que pateix Guinea Equatorial, els nostres empresaris segurament es reuniran igualment a finals de març amb els representants de la dictadura equatoguineana. En paral·lel, al començament de la crisi que estem patint des del 2008 es deia que aquesta greu situació podia significar una oportunitat de canvi en les mentalitats i en la forma de fer les coses, i que l’economia capitalista havia arribat al seu límit en aquest estat de depredació i explotació a tots nivells. Que s’havia de tornar a posar al davant a les persones i el respecte pels seus drets bàsics.
Els nostres homes de negocis tenen ara l’oportunitat de convertir en fets aquestes paraules. En les seves mans està, quan es reuneixin amb els representants equatoguineans del dictador Teodoro Obiang Nguema, només fer negocis o intentar anar més enllà.