caenes

Sequía de medios en el Cuerno de África.

Josep Mª Royo Aspa, Investigador de la Escola de Cultura de Pau, Universitat Autònoma de Barcelona.
Butlletí Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida
Aquesta regió, escenari de la lluita de l’Imperi Britànic per control del Mar Roig, d’Egipte per les aigües del Nil, o de la confrontació Est-Oest durant la Guerra Freda, va recuperar el seu protagonisme amb la «guerra global contra el terrorisme» impulsada pels EUA després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001. Somàlia va ser considerada el santuari de la xarxa Al-Qaida i la porta d’entrada de l’islamisme armat al continent africà. Encara que posteriorment s’ha posat en dubte aquesta qüestió, en rebaixar la importància de la presència d’Al-Qaida a les files de la insurgència local de caràcter islamista, les operacions militars nord-americanes il·legals a la zona no han declinat. Al mateix temps, els creixents atacs i segrestos que han patit alguns vaixells a la zona van rescatar novament de l’oblit a aquest país, i les seves costes es van convertir en escenari d’un dels principals desplegaments militars mundials per prevenir la pirateria. Operació fracassada i d’un cost estratosfèric, de la qual en forma part Espanya. Operació que en el cas espanyol protegeix amb diners públics vaixells pesquers d’empreses privades que sovint naveguen amb banderes de conveniència per evitar pagar impostos i incompleixen la legislació internacional en matèria de pesca.

Aquesta sequera té una especial virulència en algunes regions de Somàlia, declarades en situació de fam. Fins a quatre milions de persones, la meitat de la població del país, necessiten urgentment ajuda humanitària. Però en aquest cas, com en molts altres, plou sobre mullat. Aquest país pateix una guerra fratricida des de finals dels anys vuitanta i des de 1991 no disposa d’un govern central, la qual cosa l’ha convertit en el paradigma del concepte d’Estat «col·lapsat» o «fallit». La guerra de caràcter intermitent que ha afectat el sud del país des d’aleshores ha provocat la seva destrucció i la mort d’unes 400.000 persones, al que també han contribuït les intervencions internacionals de principis dels noranta –Nacions Unides i EUA– i dels anys 2000 –EUA i Etiòpia. La violència ha provocat una permanent crisi humanitària d’alarmants proporcions i el desplaçament forçat de centenars de milers de persones al sud i d’altres centenars de milers que han buscat refugi en els països veïns, sobretot a Kenya i a Etiòpia. No obstant això, les narratives del terrorisme, la pirateria o de l’Estat fallit poc contribueixen a la comprensió d’aquest complex conflicte ja que obvien les múltiples causes que l’han provocat, el conjunt d’actors locals, regionals i internacionals que hi operen amb múltiples agendes, sovint contradictòries, així com a les diferents iniciatives de construcció de pau que s’han dut a terme fins ara. La construcció de l’Estat-nació ha fracassat –com en tants altres llocs, i no cal mirar molt lluny– però la comunitat internacional continua donant suport a un govern de transició corrupte com a únic camí a seguir i que és rebutjat per la majoria de la població, que tampoc dóna suport a la insurgència. I mentrestant, la comunitat internacional es resisteix a empoderar i reconèixer les diferents regions del país que lluiten per construir un clima de governabilitat per als seus ciutadans davant la incapacitat d’aquest germen d’Estat. Per què? Perquè significaria, sota aquesta òptica, obrir la porta a una nova lectura de la divisió fronterera heretada del colonialisme, i que podria tenir les seves lògiques conseqüències per a molts països, entre ells Espanya, per qüestions òbvies.

Ver también

El reto de la Misión de la Liga Árabe.

Vicenç Fisas, Director de la Escola de Cultura de Pau, Universitat Autònoma de Barcelona.Diari ARA …