Escola de Cultura de Pau Universitat Autònoma de Barcelona
Vicenç Fisas, Director de la Escola de Cultura de Pau, Universitat Autònoma de Barcelona.
Ara que es comença de debatre com voldríem que fos la Catalunya del futur, és oportú reflexionar sobre el disseny de la política de seguretat i de pau de la Generalitat a mig termini. Partiríem de la base de que Catalunya no tindria exèrcit, i que per tant no tindria política militar i de que no podria pertànyer a l’OTAN. Però això no treu per a que es pensi en una política de seguretat, en el ben entès de que concedim a la seguretat diversesdimensions (econòmica, tecnològica, ecològica, humana, et.), que implicarien a diversos departaments de la Generalitat i a actors no governamentals catalans.
Catalunya no té enemics militars ni amenaces d’aquest ordre. Estem rodejats de veïns propers (Espanya, França, Andorra, la UE, el Mediterrani Occidental) que no ens han d’envair ni d’amenaçar militarment, per la qual cosa podem prescindir d’un exèrcitconvencional. Catalunya seria un Estat desmilitaritzat, com Costa Rica o d’altres països petits. Això implicaria un estalvi de recursos econòmics i humans important, de l’ordre de l’1.5% del PIB.
El principi essencial d’aquesta política seria el que es coneix com a “seguretat humana”, un principi que posa a les persones en el centre d’atenció i que persegueix donar satisfacció a les necessitats bàsiques de les persones. Dit amb altres paraules, combatre la pobresa a Catalunya hauria de ser l’objectiu principal d’aquesta política. No podem parlar d’altres seguretats, per important que siguin, sense resoldre aquest problema essencial. Encarat això, caldria planificar les seguretats dels altres sectors. ¿Com tenir una política de seguretat ecològica eficient? ¿Com estimular la recerca per a tenir seguretat tecnològica? ¿Com tenir bones polítiques interculturals que dilueixin els conflictes amb l’immigració? I així amb tots els components de la seguretat.
Un aspecte capdal d’aquesta política exterior seria la política de pau. Catalunya estarà en una posició inmillorable per a prendre compromisos en aquest terreny. Tenim on mirar-nos: Noruega i Finlàndia, dos països amb menys població que Catalunya i que tenen polítiques molt actives en el terrenys de la pau i la prevenció de conflictes. Cert que Noruega, gràcies al seu petroli, és un país amb molts recursos econòmics, però el que vull ressaltar es la seva voluntat per fer de la construcció de pau una política d’Estat. Fa dècades que ha vingut preparant-se per jugar ara un rol internacional destacable. No ho ha improvisat. Ho ha construït amb els anys. Catalunya, per tant, pot posar fil a l’agulla per a fer quelcom similar, instruint a persones com a constructores de pau, jugant un rol en la facilitació de conflictes, mantenint una xarxa d’ambaixades compromesos en aquest tema, i tenint una política de cooperació exterior compromesa en la construcció de la pau, el que significaria dotar-la dels mateixos recursos de que hauria disposat en anys anteriors.
Catalunya ja disposa ara d’un teixit social mínim per afrontar aquests reptes, amb l’ICIP, l’Escola de Cultura de Pau, el CIDOB, l’Institut Europeu de la Mediterrània, la Fundació per la Pau i, en general, la Co0nfederació Catalana d’ONG per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament. Ens faltaria el Centre UNESCO de Catalunya, que ha hagut de plegar per manca de finançament. És vital, en una primera fase, garantir l’activitat d’aquests centres, doncs en el futur hauran de jugar un paper molt destacat. Casa d’Àsia i Casa Amèrica també tindran un rol a jugar.
Catalunya podria participar activament en organismes europeus de seguretat com l’OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa), un organisme que manté unes línies de prevenció de conflictes, drets humans i protecció de les minories. De la mateixa manera, podria mantenir uns vincles de cooperació amb un conjunt de països significats en polítiques de seguretat humana, pau i reconciliació. També donaria suport a la Unitat de Construcció de Pau, Prevenció de Conflictes i Mediació del Servei d’Acció Exterior de la UE i a la Divisió de Gestió de Conflictes de la Unió Africana.
A un altre nivell, Catalunya s’hauria de distingir per promoure l’educació per la pau a nivell escolar i universitari. Tenim experiència, però ens faltes recursos per a divulgar l’educació per la pau que es fa des de la societat civil catalana.
Finalment,una política de pau i seguretat catalana hauria de promoure el desarmament a escala regional i internacional, la defensa dels defensors de drets humans, i la participació en processos electorals, com a observadors. En totes les activitats esmentades se seguiria la recomanació de la Resolució 1325 del Consell de Seguretat sobre la participació de les dones en la mediació i la construcció de pau. Es tracta, en definitiva, de sentar les bases per a que en un futur, Catalunya tingui una política pròpia de construcció de pau i que aquesta sigui la marca de la seva seguretat.
Catalunya no té enemics militars ni amenaces d’aquest ordre. Estem rodejats de veïns propers (Espanya, França, Andorra, la UE, el Mediterrani Occidental) que no ens han d’envair ni d’amenaçar militarment, per la qual cosa podem prescindir d’un exèrcitconvencional. Catalunya seria un Estat desmilitaritzat, com Costa Rica o d’altres països petits. Això implicaria un estalvi de recursos econòmics i humans important, de l’ordre de l’1.5% del PIB.
El principi essencial d’aquesta política seria el que es coneix com a “seguretat humana”, un principi que posa a les persones en el centre d’atenció i que persegueix donar satisfacció a les necessitats bàsiques de les persones. Dit amb altres paraules, combatre la pobresa a Catalunya hauria de ser l’objectiu principal d’aquesta política. No podem parlar d’altres seguretats, per important que siguin, sense resoldre aquest problema essencial. Encarat això, caldria planificar les seguretats dels altres sectors. ¿Com tenir una política de seguretat ecològica eficient? ¿Com estimular la recerca per a tenir seguretat tecnològica? ¿Com tenir bones polítiques interculturals que dilueixin els conflictes amb l’immigració? I així amb tots els components de la seguretat.
Un aspecte capdal d’aquesta política exterior seria la política de pau. Catalunya estarà en una posició inmillorable per a prendre compromisos en aquest terreny. Tenim on mirar-nos: Noruega i Finlàndia, dos països amb menys població que Catalunya i que tenen polítiques molt actives en el terrenys de la pau i la prevenció de conflictes. Cert que Noruega, gràcies al seu petroli, és un país amb molts recursos econòmics, però el que vull ressaltar es la seva voluntat per fer de la construcció de pau una política d’Estat. Fa dècades que ha vingut preparant-se per jugar ara un rol internacional destacable. No ho ha improvisat. Ho ha construït amb els anys. Catalunya, per tant, pot posar fil a l’agulla per a fer quelcom similar, instruint a persones com a constructores de pau, jugant un rol en la facilitació de conflictes, mantenint una xarxa d’ambaixades compromesos en aquest tema, i tenint una política de cooperació exterior compromesa en la construcció de la pau, el que significaria dotar-la dels mateixos recursos de que hauria disposat en anys anteriors.
Catalunya ja disposa ara d’un teixit social mínim per afrontar aquests reptes, amb l’ICIP, l’Escola de Cultura de Pau, el CIDOB, l’Institut Europeu de la Mediterrània, la Fundació per la Pau i, en general, la Co0nfederació Catalana d’ONG per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament. Ens faltaria el Centre UNESCO de Catalunya, que ha hagut de plegar per manca de finançament. És vital, en una primera fase, garantir l’activitat d’aquests centres, doncs en el futur hauran de jugar un paper molt destacat. Casa d’Àsia i Casa Amèrica també tindran un rol a jugar.
Catalunya podria participar activament en organismes europeus de seguretat com l’OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa), un organisme que manté unes línies de prevenció de conflictes, drets humans i protecció de les minories. De la mateixa manera, podria mantenir uns vincles de cooperació amb un conjunt de països significats en polítiques de seguretat humana, pau i reconciliació. També donaria suport a la Unitat de Construcció de Pau, Prevenció de Conflictes i Mediació del Servei d’Acció Exterior de la UE i a la Divisió de Gestió de Conflictes de la Unió Africana.
A un altre nivell, Catalunya s’hauria de distingir per promoure l’educació per la pau a nivell escolar i universitari. Tenim experiència, però ens faltes recursos per a divulgar l’educació per la pau que es fa des de la societat civil catalana.
Finalment,una política de pau i seguretat catalana hauria de promoure el desarmament a escala regional i internacional, la defensa dels defensors de drets humans, i la participació en processos electorals, com a observadors. En totes les activitats esmentades se seguiria la recomanació de la Resolució 1325 del Consell de Seguretat sobre la participació de les dones en la mediació i la construcció de pau. Es tracta, en definitiva, de sentar les bases per a que en un futur, Catalunya tingui una política pròpia de construcció de pau i que aquesta sigui la marca de la seva seguretat.