Escola de Cultura de Pau Universitat Autònoma de Barcelona
Nationalia, per Pamela Urrutia Arestizábal.
El pla de Trump només ofereix un horitzó de reducció (relativa) de la violència i cap garantia per a la realització dels drets col·lectius palestins. Avançar cap a una pau amb justícia requereix repensar la relació entre estatalitat i autodeterminació i posar al centre el respecte al dret internacional i l’exigència de rendició de comptes a Israel.
L’anunci del pla de 20 punts de Trump va deixar escàs marge de dubtes sobre el biaix de la proposta. La iniciativa va ser presentada amb pompositat pel president dels EUA i el mateix primer ministre israelià a la Casa Blanca i immediatament va aconseguir canviar el focus d’una conversa pública que, pocs dies abans, havia estat marcada per l’escenificació del rebuig a les polítiques de Netanyahu a l’Assemblea General de l’ONU —amb l’abandonament masiu de representants diplomàtics durant el seu discurs—, l’àmplia condemna a l’atac d’Israel contra la delegació negociadora de Hamas a Qatar —vulnerant (una altra vegada) principis bàsics del dret internacional— i el contundent informe de l’ONU que es va afegir a les veus que constaten de manera inequívoca la comissió de genocidi a Gaza per part d’Israel. El pla de Trump —que en una manipulació descarada del llenguatge s’ha arrogat el títol de “pacificador”— va modificar els termes del debat i va posar al centre de l’atenció una iniciativa enarborada com un “acord de pau” històric i sense precedents. Com si fos possible obviar que els EUA han ofert la cobertura política i el suport militar necessari a Israel per perpetrar un genocidi. Com si fos possible ignorar que les eines per posar fre a la violència estaven sobre la taula des de molt abans que desenes de milers de vides palestines fossin segades.
El pla de Trump es va dissenyar i va plantejar des de la lògica de la imposició, sense comptar amb veus palestines, i queda retratat per la falta de garanties, terminis, ambigüitats i zones grises. La posada en marxa de la primera fase ha derivat, de moment, en un respir fràgil de la violència per a la població palestina, en intercanvis de persones captives i a l’entrada encara insuficient i inconstant d’ajuda humanitària, que continua sent utilitzada per Israel com a via de pressió i càstig col·lectiu. Almenys sobre el paper, Trump es retracta en aquest nou pla de la seva intenció de buidar la Franja de palestins i palestines per construir una Riviera al Mediterrani —tot i que difícilment es pot considerar una garantia, tenint en compte l’habitual volatilitat en les seves decisions—, però la proposta no dissimula les ambicions immobiliàries i econòmiques de Trump i el seu entorn.
En termes polítics, no hi ha espai en el pla de Trump per a la realització dels drets col·lectius palestins. La iniciativa ofereix una aproximació parcial a la qüestió palestina. El focus és Gaza, a la qual imposa una sèrie de condicions de governança: exclusió de Hamas, un govern temporal amb participació de tecnòcrates palestins, i un mecanisme de supervisió internacional liderat pel mateix Trump que evoca sense complexos una administració colonial de la Franja. El pla no fa referència a Cisjordània, on s’ha observat una intensificació en els nivells de violència per part de colons i forces militars israelianes i també de les polítiques d’apropiació, ampliació d’assentaments i control del govern de Netanyahu que han accelerat l’escenari d’annexió de facto. L’impuls al pla d’assentaments E1 —reivindicat obertament pel govern israelià com una via per enterrar la idea d’un Estat palestí– és tan sols un exemple, que significaria dividir Cisjordània i desconnectar-la definitivament de Jerusalem Est, on la població palestina afronta cada dia les polítiques d’expulsió i judaïtzació. El pla també ignora altres aspectes clau de les reivindicacions palestines, com el dret al retorn de la població refugiada o els drets dels palestins i palestines del 1948 —amb ciutadania israeliana— afectats per una discriminació sistèmica que s’evidencia, entre altres coses, en la Llei de l’estat nació (2018) que consagra el dret d’autodeterminació només per a la població jueva d’Israel.
La lògica del pla de Trump amenaça, així, de reforçar la fragmentació palestina i l’estructura de l’apartheid imposat per Israel que, durant dècades, ha afavorit l’establiment de categories de palestins i palestines a les quals s’apliquen diverses normes i restriccions. No s’aborda, per tant, el conjunt de violències i opressions que pateix la població palestina i s’ofereix amb prou feines un horitzó de pau negativa: la reducció (relativa) de violència directa. Una perspectiva de “pau mínima” —com prefereix anomenar-la Carmen Magallón, referent del feminisme pacifista— que ni tan sols està garantida. Nombroses veus han alertat sobre el risc que, una vegada alliberats els israelians captius per Hamas, Netanyahu busqui excuses per desvincular-se de l’alto el foc —com ja va fer el març passat— i reprengui les seves ofensives sobre una Gaza ja devastada. Un altre dels escenaris possibles és que l’alto el foc es mantingui formalment en paral·lel a una reedició de la violència de menor magnitud, que generi menor alarma i atenció internacional i contribueixi (una altra vegada) a seva normalitzar-la. I que es reediti una “gestió del conflicte” de manera indefinida. En aquest escenari, la retòrica sobre un nou “procés de pau” pot tornar a convertir-se en cobertura per a Israel i l’expansió de les seves polítiques de fets consumats. Aquesta dinàmica es pot veure afavorida, entre altres factors, per l’ambigua referència en el pla de Trump al fet que “és possible que es donin les condicions per a un camí creïble cap a l’autodeterminació i un Estat palestí”, dependent dels avenços en la reconstrucció de Gaza, d’una reforma de l’Autoritat Palestina i d’una incerta validació externa. “Això és pitjor que Oslo” , advertia Diana Buttu, exassessora de l’equip negociador palestí. “Almenys allà hi havia una veu palestina. […] Ara hem tornat a una era en què altres persones parlen en el nostre nom”. En aquestes circumstàncies, apunta, “els palestins s’estan veient forçats a negociar la fi del seu propi genocidi”.
Estatalitat i autodeterminació
Els debats entorn del pla de Trump han estat precedits per un nou impulsen l’àmbit internacional de la fórmula dels dos estats com a via d’abordar la qüestió palestinoisraeliana. Una fórmula que, des d’abans dels fets del 7 d’octubre i després de tres dècades de procés d’Oslo, ja s’havia demostrat com un recurs retòric per a molts actors internacionals que continuaven apel·lant-hi en el marc d’un procés de pau fictici mentre, en paral·lel, s’ignorava la urgència d’actuar davant la realitat sobre el terreny. Una realitat caracteritzada pel continu soscavament per part d’Israel de la base material en la qual configurar l’Estat palestí. La reedició d’aquesta fórmula davant l’escenari de genocidi a Gaza va cobrar nou impuls de la mà d’una iniciativa franco-saudí i va estar acompanyada del reconeixement diplomàtic a l’Estat palestí per part d’una sèrie de països, incloent-hi alguns —com el Regne Unit— amb una responsabilitat històrica important en l’esdevenir de la qüestió palestina.
En clau positiva, els reconeixements van ser valorats com un gest polític tardà, però necessari, en un context en què les autoritats israelianes anaven manifestant cada vegada més obertament la seva oposició rotunda a un Estat palestí. L’estatalitat se situava així com una precondició, i no com un resultat eventual de negociacions. El seguit de reconeixements també va motivar, però, una sèrie de valoracions crítiques. Primer, per l’oportunitat i el risc de desviar l’atenció de la urgència que era llavors (i continua sent) frenar el genocidi contra la població palestina: “El reconeixement és paper, els palestins i palestines som una ferida sagnant”, resumia la poeta gaziana Nour Elassy. Segon, per la possibilitat que es convertissin en mesures merament declaratives si no van acompanyades de polítiques de pressió i exigència de rendició de comptes a Israel; en gestos buits més orientats a eludir responsabilitats i rentar consciències.
Finalment, s’ha advertit del risc que un focus excessiu en l’estatalitat impedeixi centrar l’atenció i apel·lar a nous marcs que semblen necessaris per a la construcció d’una pau amb justícia. Diverses veus palestines van reivindicant la necessitat de canviar la conversa i posar al centre el dret a l’autodeterminació del poble palestí. És a dir, transcendir els debats sobre la fórmula dels dos estats —que avui dia resulta impracticable sense altres mesures de fons—, o el d’un sol estat amb drets igualitaris per a tots els ciutadans —que resulta encara més difícil de visualitzar en el context actual—, i prioritzar un enfocament de drets que no haurien de ser objecte de negociació i que permet anar més enllà de la situació a Gaza i Cisjordània, atenent també a la qüestió de la població refugiada palestina i la situació de les i els palestins de 1948. Com subratlla l’acadèmica palestina Sonia Boulos, “l’estatalitat només té sentit si serveix a l’autodeterminació”. “No som un estat sobirà. Som un poble colonitzat, assetjat i ocupat que afronta un genocidi a Gaza. Qualsevol iniciativa política hauria de partir d’aquesta realitat i no de la il·lusió d’un estat que no existeix. […] La nostra sobirania no pot ni s’ha de definir per marcs construïts sobre la base de la nostra fragmentació”, emfatitza l’analista palestina Yara Hawari, que, des de fa anys, reivindica la necessitat de replantejar l’alliberament palestí més enllà de l’estatalitat des d’una perspectiva crítica amb l’Autoritat Palestina i des de la teoria i pràctica feminista.
En línia amb l’anterior, analistes, activistes i persones de l’acadèmia reclamen no deixar passar el “moment sud-africà”, el “moment descolonitzador” que s’ha configurat com a resultat del genocidi a Gaza. El genocidi ha exposat la necessitat d’abordar la qüestió palestina com un cas de colonialisme d’assentament, un marc que exposa no només les polítiques de dominació colonial israelianes sinó també el conjunt d’estructures i complicitats que han perpetuat les polítiques de despossessió i violències contra la població palestina —com ha denunciat, entre d’altres, la relatora especial de l’ONU, Francesca Albanese. Així mateix, nombroses veus palestines coincideixen en la necessitat d’apostar per marcs que permetin la rendició de comptes i la fi de la impunitat d’Israel. En aquesta línia, resulten especialment claus les eines que proporcionen els dictàmens del Tribunal Internacional de Justícia —entre d’altres, el que el juliol de 2024 va confirmar la il·legalitat de la prolongada ocupació israeliana i el règim d’apartheid i que va interpel·lar els estats a desmantellar-los— i les obligacions de prevenció i persecució que es deriven de la Convenció contra el Genocidi. Posar al centre el respecte al dret internacional —evitant, així, repetir errors del procés d’Oslo— apareix com un assumpte determinant per avançar cap a una pau amb justícia. Això és perquè davant el genocidi —com insistia Noura Erekat en una al·locució recent davant del Consell de Seguretat de l’ONU— no és possible buscar solucions al marge del dret internacional.La posada en marxa del pla de Trump no pot servir de pretext per eludir aquestes responsabilitats. Europa, en particular, no pot limitar-se a seguir el ritme que marquin els EUA, ni alinear-se darrere d’una proposta que no assegura que palestins i palestines puguin decidir sobre el seu futur. Tampoc pot renunciar a la necessària exigència de rendició de comptes a Israel, com insinua la decisió recent de la UE de congelar el tímid i tardà paquet de sancions al govern de Netanyahu aprovat al setembre per la flagrant vulneració de drets humans. El pla de Trump no pot servir d’excusa a Europa per instal·lar-se, novament, en la inacció.
