Escola de Cultura de Pau Universitat Autònoma de Barcelona
Vicenç Fisas, Director de la Escola de Cultura de Pau, Universitat Autònoma de Barcelona.
Diari Ara
Coincidint amb el 70 aniversari de la entrada en vigor de la Carta de Nacions Unides, el seu secretari actual, Ban Ki-moon, ha visitat Madrid i ha estat entrevistat per alguns mitjans de comunicació. Inevitablement, ha sortit el tema de les tenses relacions entre Catalunya i el Govern espanyol, del que el secretari general s’ha manifestat informat, fet gens menyspreable, mentre que altres paraules seves ha provocat un cert desconcert, en part per ignorància, i en part per simple manipulació de la totalitat de les seves declaracions, que van ser molt curtes pel que a aquesta qüestió. Un titular que es pot interpretar de moltes maneres és quan va afirmar que “Catalunya no figura en la “categoria” de territoris als que la ONU reconeix el dret d’autodeterminació”. Pels no partidaris del procés sobiranista, representava un aval a les seves tesis de la il.legalitat de qualsevol declaració unilateral d’independència i del fet irreversible que Catalunya mai seria reconeguda com un Estat per l’anomenada comunitat internacional.
Els que així pensen, basant-se en la pràctica de Nacions Unides, és que potser no saben que el secretari general de Nacions Unides només es refereix a aquells territoris no autònoms que figuren en una llista del Comitè de Descolonització, que a permès que, des del 1945, més de 80 colònies obtingueren la independència de les seves respectives metròpolis, molt particularment als anys seixanta. Avui dia, encara queden 17 territoris per descolonitzar, la majoria pertanyents al Regne Unit. El territori més gran, en extensió, per descolonitzar continua sent el Sàhara Occidental, per vergonya de tots plegats. El territori més petit per descolonitzar també ens és ben proper: Gibraltar, però amb la diferència de que la gent gibraltarenya ja ha manifestat repetides vegades la seva voluntat de continuar sent membre del Regne Unit. La resta de territoris són petites illes, en la seva major part. Catalunya, per tant, no figura en aquesta llista, que és justament la “categoria” de territoris a que es referia, amb tota la raó, el secretari general.
Això vol dir, doncs, que hi ha “altres categories” de territoris en els que hi ha o ha hagut demandes de plena sobirania (independència), autogovern, autonomia, cosobirania, federalisme i altres fórmules, que en denomino “arquitectures polítiques intermèdies”. Cap d’aquests casos estan o han estat a la “llista” de referència de Nacions Unides, i tanmateix, han hagut de ser gestionats, negociats o mediats, sigui per Nacions Unides, per altres organismes regionals, per països amb vocació mediadora, per institucions especialitzades i fins i tot per persones particulars. A les darreres dècades s’han constituït nous països, i de moltes maneres diferents. Recordeu, per posar uns exemples, els tres països bàltics, les repúbliques que formaven part de la Unió Soviètica, els països que formaven la federació iugoslava, la partició del Sudan via referèndum, o la separació amistosa de l’antiga Txecoslovàquia. Afegim-hi també, algunes reunificacions, com l’alemanya; nous estatus polítics, com a Irlanda del Nord; situacions per aclarir, com Kosovo; territoris que són independents “de facto”, con Ossètia del Sud o Abkhàzia, a Geòrgia; territoris amb estatus per aclarir, com Cabinda (Angola), Casamance (Senegal), Nagorno-Karabakh (disputat entre Armènia i Azerbaidjan), Tibet (Xina), Xipre (dividit en dues comunitats diferenciades); noves autonomies com a l’illa de Mindanao (Filipines) o l’autonomia avançada assolida a Aceh (Indonèsia), després d’anys de demanda d’independència; les negociacions sobre el futur d’alguns estats de la Índia (Assam, Manipur, Nagaland, Tripura), el Caixmir disputat per Índia i Pakistan, la regió de Transdnístria (Moldàvia), etc.
¿Què vull dir amb aquesta mostra? Doncs que en el món hi ha multitud de casos per resoldre a nivell d’estatus polític, i que el més estúpid és fer veure que aquesta realitat no existeix. Una segona consideració és que l’estatus final desitjat ni sempre és el mateix ni es podrà sempre aconseguir el que es vol. D’aquí la necessitat de negociar i dialogar, per un costat, i de veure les necessitats profundes dels pobles o de les comunitats, més enllà del seu posicionament inicial, atès que de vegades, no sempre, es pot arribar a acords amb fórmules inicialment no previstes. Per això, però, cal molt diàleg i entendre les realitats diverses que poden existir, i de vegades better bounce inflatable slide coexistir. En aquest sentit, el secretari general de Nacions Unides ha estat mal aconsellat quan ha dit que “una important característica d’Espanya és el seu respecte per les diversitats culturals, lingüístiques i històriques”…. ¡Què més voldríem! No estaríem ara hom estem si, des de l’inici de la democràcia haguessin fet pedagogia de la diversitat plurinacional i lingüística. En canvi, Ban Ki-moon té raó quan afegeix que vol que a Espanya-Catalunya “hi hagi una solució consensuada, basada en la democràcia i en la línia de la tradició democràtica”. El problema és que, tant en el nostre cas, com al de molts casos que he citat anteriorment, aquest diàleg no existeix perquè s’han posat línies vermelles que no permeten canviar l’estatus quo. Aquest és el problema, i no les llistes de Nacions Unides, que al final s’ha hagut d’adaptar a situacions molt diverses.
Els que així pensen, basant-se en la pràctica de Nacions Unides, és que potser no saben que el secretari general de Nacions Unides només es refereix a aquells territoris no autònoms que figuren en una llista del Comitè de Descolonització, que a permès que, des del 1945, més de 80 colònies obtingueren la independència de les seves respectives metròpolis, molt particularment als anys seixanta. Avui dia, encara queden 17 territoris per descolonitzar, la majoria pertanyents al Regne Unit. El territori més gran, en extensió, per descolonitzar continua sent el Sàhara Occidental, per vergonya de tots plegats. El territori més petit per descolonitzar també ens és ben proper: Gibraltar, però amb la diferència de que la gent gibraltarenya ja ha manifestat repetides vegades la seva voluntat de continuar sent membre del Regne Unit. La resta de territoris són petites illes, en la seva major part. Catalunya, per tant, no figura en aquesta llista, que és justament la “categoria” de territoris a que es referia, amb tota la raó, el secretari general.
Això vol dir, doncs, que hi ha “altres categories” de territoris en els que hi ha o ha hagut demandes de plena sobirania (independència), autogovern, autonomia, cosobirania, federalisme i altres fórmules, que en denomino “arquitectures polítiques intermèdies”. Cap d’aquests casos estan o han estat a la “llista” de referència de Nacions Unides, i tanmateix, han hagut de ser gestionats, negociats o mediats, sigui per Nacions Unides, per altres organismes regionals, per països amb vocació mediadora, per institucions especialitzades i fins i tot per persones particulars. A les darreres dècades s’han constituït nous països, i de moltes maneres diferents. Recordeu, per posar uns exemples, els tres països bàltics, les repúbliques que formaven part de la Unió Soviètica, els països que formaven la federació iugoslava, la partició del Sudan via referèndum, o la separació amistosa de l’antiga Txecoslovàquia. Afegim-hi també, algunes reunificacions, com l’alemanya; nous estatus polítics, com a Irlanda del Nord; situacions per aclarir, com Kosovo; territoris que són independents “de facto”, con Ossètia del Sud o Abkhàzia, a Geòrgia; territoris amb estatus per aclarir, com Cabinda (Angola), Casamance (Senegal), Nagorno-Karabakh (disputat entre Armènia i Azerbaidjan), Tibet (Xina), Xipre (dividit en dues comunitats diferenciades); noves autonomies com a l’illa de Mindanao (Filipines) o l’autonomia avançada assolida a Aceh (Indonèsia), després d’anys de demanda d’independència; les negociacions sobre el futur d’alguns estats de la Índia (Assam, Manipur, Nagaland, Tripura), el Caixmir disputat per Índia i Pakistan, la regió de Transdnístria (Moldàvia), etc.
¿Què vull dir amb aquesta mostra? Doncs que en el món hi ha multitud de casos per resoldre a nivell d’estatus polític, i que el més estúpid és fer veure que aquesta realitat no existeix. Una segona consideració és que l’estatus final desitjat ni sempre és el mateix ni es podrà sempre aconseguir el que es vol. D’aquí la necessitat de negociar i dialogar, per un costat, i de veure les necessitats profundes dels pobles o de les comunitats, més enllà del seu posicionament inicial, atès que de vegades, no sempre, es pot arribar a acords amb fórmules inicialment no previstes. Per això, però, cal molt diàleg i entendre les realitats diverses que poden existir, i de vegades better bounce inflatable slide coexistir. En aquest sentit, el secretari general de Nacions Unides ha estat mal aconsellat quan ha dit que “una important característica d’Espanya és el seu respecte per les diversitats culturals, lingüístiques i històriques”…. ¡Què més voldríem! No estaríem ara hom estem si, des de l’inici de la democràcia haguessin fet pedagogia de la diversitat plurinacional i lingüística. En canvi, Ban Ki-moon té raó quan afegeix que vol que a Espanya-Catalunya “hi hagi una solució consensuada, basada en la democràcia i en la línia de la tradició democràtica”. El problema és que, tant en el nostre cas, com al de molts casos que he citat anteriorment, aquest diàleg no existeix perquè s’han posat línies vermelles que no permeten canviar l’estatus quo. Aquest és el problema, i no les llistes de Nacions Unides, que al final s’ha hagut d’adaptar a situacions molt diverses.