Apunts ECP de Conflictes i Pau

Apunts ECP de Conflictes i Pau és una publicació de l’Escola de Cultura de Pau que aborda temes d’actualitat, aportant reflexions sobre anàlisi i transformació de conflictes i construcció de pau. Disponible a la pàgina web de l’Escola de Cultura de Pau, la seva distribució es realitza per correu electrònic i xarxes socials.

Quan es compleixen exactament quatre anys de l’establiment de la Regió Autònoma Bangsamoro al Mindanao Musulmà (RABMM) al sud de Filipines, tant la implementació de l’acord de pau del 2014 entre el Govern i la insurgència moro del MILF com la consolidació de l’autogovern per al poble moro avancen satisfactòriament. L’alto el foc entre ambdues parts és plenament vigent (malgrat alguns enfrontaments esporàdics); la relació entre el Govern central i el Govern de la regió de Bangsamoro (liderada pel MILF en el període de transició) és cooperativa; l’entramat institucional de la implementació de l’acord de pau, amb una alta participació de la comunitat internacional, és funcional; els nivells de violència a la regió han disminuït notablement; el desplegament institucional i legislatiu de la RABMM avança més o menys segons el seu calendari previst; i fins al moment s’ha desmobilitzat més de la meitat dels 40.000 combatents del MILF.

Tanmateix, diverses veus recorden que en diversos moments de la història recent de Mindanao les hostilitats bèl·liques s’han reprès després que s’haguessin signat i començat a implementar importants acords de pau, i també adverteixen sobre alguns reptes i amenaces que podrien revertir alguns dels avenços aconseguits. Tot i que en els últims anys s’han reduït considerablement els nivells de violència provocats pels grups armats oposats al procés de pau, el cert és que aquests grups han mostrat una gran resiliència davant les operacions de contrainsurgència de l’Exèrcit, la deslegitimació del seu discurs i modus operandi per part del MILF o la progressiva pèrdua d’influència en l’àmbit internacional per part d’Estat Islàmic, al qual la major part havien jurat lleialtat. Si bé aquests grups estan actualment molt més atomitzats que fa pocs anys, algunes anàlisis sostenen que un eventual fracàs del procés de pau, així com una nova decepció per part de la ciutadania respecte del funcionament i rendiment de la RABMM podrien erosionar novament les condicions perquè aquests grups tornin a enfortir-se i relegitimar-se. D’altra banda, el MILF ha advertit que els retards i deficiències en el suport socioeconòmic als combatents que s’estan desmobilitzant, així com el lent desplegament d’altres aspectes clau de l’anomenada “normalització” de l’acord de pau (com la transformació dels campaments del MILF en àrees productives, la concessió d’una amnistia a ex-combatents per aquells delictes vinculats al conflicte armat o la conformació d’equips mixtos d’excombatents, soldats i policies per mantenir la seguretat en determinades àrees), poden soscavar la confiança en el procés de pau de milers dels seus ex-combatents i provocar seriosos dubtes entre amplis sectors de la ciutadania sobre els anomenats “dividends de pau”. Cal destacar especialment que la lentitud del procés de desarmament i desmobilització de combatents del MILF (encara queden per fer-ho més de 15.000) genera inquietud en diversos sectors de la població. Els governadors de la major part de les províncies que conformen la RABMM consideren que la violència i la inseguretat s’han incrementat des que el MILF lidera el Govern de Bangsamoro, especialment en els seus feus històrics, i adverteixen que alguns dels continguts de l’acord de pau dificulten que les autoritats locals i les forces de seguretat de l’estat puguin complir són la seva responsabilitat en termes de manteniment de l’ordre i la seguretat. Malgrat tot això, encara que en anteriors moments la violència a gran escala s’hagi reprès fins i tot després que s’haguessin signat acords de pau de gran abast i ambició, segurament en la història recent mai s’havia avançat tant en la implementació d’un acord ni en la creació de les condicions que permetin la consolidació de la pau i l’autogovern a Mindanao.

Pots descarregar aquí.

Des del 16 de setembre de 2022 L’Iran és escenari d’un moviment de contestació popular que ha estat considerat com un dels majors desafiaments al règim teocràtic instal·lat el 1979. La mort de la jove kurda Jîna Mahsa Amini mentre restava en custòdia policial després de ser arrestada per no portar el hijab segons els estàndards governamentals ha activat protestes arreu del país. Les mobilitzacions han comptat amb una extraordinària participació i lideratge de les dones iranianes, que -malgrat tots els riscos- han protagonitzat accions altament simbòliques. Les seves reivindicacions, enarborades sota el lema “Dona, Vida, Llibertat”, han estat al centre de les demandes i han exposat les interconnexions entre diferents greuges, discriminacions i formes d’opressió. Quines són les singularitats de l’actual moviment de contestació?, quines han estat les principals estratègies del règim per reprimir i sofocar aquest moviment?, quins precedents i claus de context són rellevants per dimensionar i identificar les possibilitats de la revolta actual?, quins aspectes cal destacar des d’un prisma feminista i de gènere? A partir d’aquestes preguntes i a sis mesos del seu inici, aquesta publicació pretén aprofundir en el fenomen de la revolta feminista a l’Iran i oferir una aproximació al seu impacte i perspectives.

Pots descarregar aquí.

Els últims anys han significat un període de retrocés en matèria de governança democràtica al continent africà, patint múltiples cops d’Estat. Només els anys 2020-2022 es van registrar set cops que van derrocar governs a l’Àfrica subsahariana: Mali (agost 2020 i maig 2021), Txad (abril 2021), Guinea (setembre 2021), Sudan (octubre 2021) i Burkina Faso (gener 2022 i setembre 2022), als quals caldria afegir altres intents fallits a Níger (març 2021), Sudan (setembre 2021), Guinea Bissau (febrer 2022), Mali (maig 2022), Sant Tomé i Príncep (novembre 2022) o Gàmbia (desembre 2022). L’any 2021 va ser especialment convuls, tant que per trobar un any amb tants cops d’Estat a l’Àfrica hauríem de remuntar-nos al 1999, un any abans que la llavors Organització de la Unitat Africana (OAU) aprovés la Declaració de Lomé (2000), amb la qual pretenia prohibir els canvis inconstitucionals de govern, acordant el no reconeixement dels governs colpistes i la seva expulsió de l’organisme.

Si bé Lomé va representar un abans i un després en la pràctica de cops militars, contenint els mateixos durant un temps, a partir de l’any 2020 ha tornat a ressorgir l’intervencionisme dels militars en la política africana, principalment a la regió occidental i en escenaris caracteritzats per la presència de conflictes armats, posant en risc els avenços assolits en matèria de governança per les societats africanes. Les dades dels últims informes de l’Índex Ibrahim de Governança Africana ja alertaven d’una tendència en l’alentiment dels indicadors de governança durant els últims cinc anys, empitjorant per primera vegada, en gairebé una dècada, l’any 2019. S’assenyalava que si bé el continent ha anat avançant en matèria de bona governança, l’amenaça del deteriorament de la situació de seguretat i l’erosió dels espais de participació cívica i democràtica, suposaven un risc enfront dels avenços aconseguits. Aquest fenomen representa una seriosa amenaça per a la pau, la seguretat i l’estabilitat del continent, posant en risc algunes de les aspiracions de l’agenda africana 2063, The Africa We Want, entre elles l’aspiració número 3, centrada en la construcció d’un Àfrica basada en el bon govern, la democràcia, el respecte pels drets humans, la justícia i l’imperi de la llei; i l’aspiració 4, que té com a objectiu assolir un Àfrica pacífica i segura.

Pots descarregar aquí.

La invasió de Rússia ha truncat la vida de milions de persones d’Ucraïna, amb greus conseqüències a curt i llarg termini en seguretat humana i mediambiental al país. Intensifica el dany i devastació dels vuit anys de guerra previs a l’est del país, que va tenir greus impactes en la població dels dos costats de la línia de contacte a la zona de conflicte, així com intensifica la situació de disputa al voltant de Crimea. També ha anat acompanyada de repressió contra població i organitzacions de la societat civil mobilitzades contra la guerra a Rússia i Bielorússia. La invasió de Rússia contra Ucraïna planteja molts interrogants i dilemes sobre vies de solució. La combinació d’agressió internacional en forma d’invasió contra un Estat sobirà –i contra una població sobirana–, d’un conflicte interestatal amb moltes capes i un context d’ordre internacional tensionat, creixentment militaritzat i en disputa suposa un desafiament diferent a la tipologia de la majoria de conflictes des de la Segona Guerra Mundial. Per tal de contribuir al debat públic sobre vies de resolució de la invasió russa i guerra a Ucraïna, aquesta publicació posa el focus en la importància dels processos de negociació com a via d’abordatge de conflictes. Recull dades i reflexions sobre els processos de pau com a via freqüent d’ abordatge i, fins a cert punt, de finalització de conflictes armats al món, així com els seus obstacles i limitacions. Aquesta publicació va precedida d’un altre número de la sèrie Apunts que analitza com ha transcorregut l’esfera del diàleg entre Rússia i Ucraïna en el context de la invasió, els intents fallits de negociacions político-militars i els àmbits de diàleg que s’han mantingut actius, així com obstacles i vies d’oportunitat. Ambdós números de la sèrie Apunts es poden llegir conjuntament.

Pots descarregar aquí.

La invasió de Rússia contra Ucraïna ha entrat en el seu segon any amb un greu balanç de danys humans, materials i mediambientals. Rússia i Ucraïna van mantenir negociacions político-militars amb suport de terceres parts des de l’inici de la invasió i fins a l’abril del 2022. Des d’aleshores Moscou i Kíev només han mantingut obert el diàleg en l’àmbit humanitari, d’exportació de cereals i de protecció d’infraestructura nuclear, amb suport de terceres parts. Rússia ha continuat amb la seva agressió militar. D’altra banda, les parts continuen considerant la via militar com la via que més els acosta als seus objectius. El panorama és d’incertesa, dificultats per al diàleg i prolongació de la devastació causada per la invasió. Alguns actors polítics internacionals han incrementat recentment el seu perfil en la crida a una sortida negociada a la guerra. En altres nivells, actors de la societat civil local i regional continuen involucrats en àmbits com l’assistència humanitària i el suport mutu, entre d’ altres. En conjunt, es requereix d’una intensificació dels esforços diplomàtics encaminats a la generació de bases per a un eventual reinici de negociacions que puguin ser acceptables per a Ucraïna i que puguin, al seu torn, resultar en escenaris negociats de cessament d’hostilitats i retirada de tropes, entre altres elements. Aquesta publicació aborda com ha transcorregut l’àmbit de les negociacions en relació a la invasió de Rússia. Va seguida d’una altra publicació centrada en la rellevància i complexitat dels processos de negociació com a via d’abordatge de conflictes armats. Ambdues poden llegir-se conjuntament.

Pots descarregar aquí.

Després de la mort del president Idriss Déby l’abril del 2021 i el subsegüent cop d’Estat militar, un consell militar va instal·lar Mahamat Idriss Déby com a nou president, va suspendre la Constitució i la va reemplaçar amb una carta de transició i la promesa d’eleccions lliures al cap de 18 mesos, després de la celebració d’un diàleg nacional. Tanmateix, aquests 18 mesos de transició han significat la consolidació del poder de Mahamat Déby, durant els quals ha utilitzat la violència per reprimir la dissidència i les protestes pacífiques que demanaven el retorn d’un govern civil. El procés de pau de Doha i el Diàleg Nacional Inclusiu van concloure amb la prolongació del mandat del Consell Militar de Transició sota la imatge d’un nou Govern, qualificat d’unitat nacional, i la continuïtat de la presidència de Mahamat Déby, la qual cosa ha suposat la perpetuació de la ruptura constitucional iniciada a l’abril de 2021. La perpetuació del règim de Mahamat Déby ha desencadenat el rebuig de l’oposició política i social i la subsegüent repressió per part dels cossos de seguretat, causant desenes de víctimes mortals, cosa que evidenciat la deriva autoritària del Govern i la voluntat de silenciar l’oposició política i social amb tots els mitjans al seu abast. La tèbia resposta internacional posa de manifest el fracàs de la comunitat internacional en el seu conjunt per evitar la deriva autoritària i repressora del règim txadià i llança un perillós missatge a altres països de la regió.

Pots descarregar aquí.

La regió del Nord d’Àfrica i Orient Mitjà (MENA) és una de les més vulnerables als efectes del canvi climàtic induït per l’acció humana (antropogènic). Nombrosos estudis venen constatant els impactes de l’emergència climàtica a la zona i anticipen que aquesta regió del planeta es veurà creixentment afectada per un accelerat augment de temperatures, una acusada disminució dels recursos d’aigua, una proliferació d’esdeveniments meteorològics extrems i un increment del nivell del mar amb importants afectacions en zones costaneres, entre altres fenòmens. Davant d’ aquest panorama, i en un context en què el canvi climàtic és àmpliament percebut com una de les principals amenaces a la pau i a la seguretat global, diverses anàlisis venen dedicant atenció a explorar les interrelacions entre l’emergència climàtica i els conflictes violents i situacions d’inestabilitat. Un tema rellevant en una regió afectada per nombrosos conflictes armats i tensions sociopolítiques que han tingut -i tenen- greus afectacions des d’una perspectiva de seguretat humana. Davant d’aquest escenari, el present informe analitza algunes interrelacions clau entre canvi climàtic i conflictes, abordant qüestions com els reptes que planteja la previsible escassetat d’aigua en un context de calor extrema, les lliçons sobre la relació entre sequera i conflicte que recull el cas de Síria, els desafiaments del nexe entre canvi climàtic i seguretat alimentària, els impactes desproporcionats de l’emergència climàtica en poblacions en situació de vulnerabilitat i els reptes vinculats als dèficits de governança i dificultats per a l’activisme pel clima a la regió.

Pots descarregar aquí.

Comprendre quines són les causes que originen el desplegament de la violència a gran escala en les societats ha estat una de les principals preocupacions dels estudis sobre conflictivitat armada i construcció de pau. Avui sabem que les causes de l’esclat i manteniment de la violència són complexes, producte de múltiples factors (històrics, polítics, econòmics, culturals, ideacionals, endògens i exògens) que interactuen de formes diverses en cada escenari de conflictivitat armada i que es poden transformar al llarg del temps. Dins d’aquestes múltiples causes, una d’elles, la que fa al·lusió al paper que exerceixen els recursos naturals en la conflictivitat armada ha sigut estudiat per la que es coneix com la literatura de l’«economia política de la guerra», composta per diverses teories que han centrat la seva atenció a analitzar els fluxos econòmics de les guerres, sobretot, el paper que exerceixen els recursos naturals (diamants, or, petroli, coltan, terres, aliments, etc.). Una de les principals conclusions d’aquesta narrativa defensa que les causes de violència armada se situen fonamentalment en la lluita pel control i accés als recursos naturals. Dins d’ aquesta narrativa existeixen dues importants variants: la que se centra a ressaltar la competència que es genera a causa de l’escassetat de recursos, accentuada en els darrers anys per la crisi climàtica i la crisi alimentària global; i la que posa l’èmfasi en l’abundància de recursos i el seu impacte negatiu en les societats a causa de la seva mala gestió i a les oportunitats que generen per a l’enriquiment. Ambdues literatures si bé ens permeten entendre millor la relació entre recursos naturals i conflictivitat armada, també tenen importants limitacions en invisibilitzar altres factors causals.

Pots descarregar aquí.

L’agost del 2021 es va produir la presa del poder a l’Afganistan per part dels talibans, després d’anys de conflicte armat i la intensificació dels enfrontaments en els mesos previs a diferents zones del país i finalment la captura de Kabul. El fracàs dels intents de negociació entre el Govern i els talibans, i la marxa del país del president Ghani i d’alguns dels seus col·laboradors més propers, van donar pas a la reinstauració del règim talibà, 20 anys després de la seva caiguda després de la invasió nord-americana del país, institucionalitzant-se la completa exclusió de les dones de l’àmbit públic i la violació sistemàtica dels seus drets humans. La invasió de l’Afganistan per part dels EUA i la coalició de suport conformada per 40 països, la majoria integrants de l’OTAN, va tractar el 2001 de buscar legitimitat internacional i local utilitzant sovint discursos de gènere amb argumentacions que al·ludien a la situació de les dones afganeses i la necessitat de posar fi a un règim opressor. Després de la caiguda del règim talibà es van produir alguns canvis en la situació de les dones, especialment a l’àmbit normatiu. A més a més, es van obrir alguns espais limitats de participació política. Tot i això, malgrat alguns avenços en l’àmbit polític i educatiu, que fonamentalment van beneficiar les dones que vivien en entorns urbans, la situació de la majoria de les dones afganeses es va caracteritzar per la pobresa i la marginació de l’àmbit públic. A més, els nivells de violència contra les dones van continuar sent molt elevats, tant a l’esfera privada com a la pública. El règim polític instaurat pels talibans el 2021 s’ha caracteritzat per la imposició d’una forta exclusió de les dones de l’àmbit públic i una retallada àmplia dels seus drets socials, econòmics, polítics i culturals, impactant així en la seva condició de ciutadanes, de la mateixa manera que succeís durant el primer règim talibà entre 1996 i 2001. No obstant això, malgrat tots aquests retrocessos i greus abusos als seus drets des del canvi de règim al país, les dones han protagonitzat diferents actes de protesta i resistència dins i fora del país davant de la misogínia i violació sistemàtica dels seus drets.

Pots descarregar aquí.

Sovint classificat com un dels països més vulnerables del món al canvi climàtic, el Txad enfronta un ampli, complex i interrelacionat ventall de reptes i elements de fragilitat i inestabilitat en les darreres dècades. Aquest clima d’inestabilitat es va agreujar amb la mort del president Idriss Déby l’abril del 2021 i el subsegüent cop d’Estat militar, cosa que va situar el país a punt de l’abisme. Un consell militar va instal·lar Mahamat Idriss Déby, va suspendre la constitució i la va reemplaçar amb una carta de transició i la promesa d’eleccions lliures al cap de 18 mesos, després de la celebració d’un diàleg nacional. El diàleg, programat per al febrer del 2022, es va posposar a l’agost del 2022 per permetre que els grups armats reunits a Qatar des del març amb el Consell Militar de Transició poguessin participar després d’assolir un acord de pau, encara que alguns dels principals grups, com el FACT , van boicotejar l’acord. L’oposició i la societat civil, cada cop més silenciada i reprimida, segueix exigint una transició liderada per civils i eleccions creïbles.

Pots descarregar aquí.
Infografia aquí.
Suscripcions.

Després de la caiguda del mur de Berlín el 1989 i la fi de la Guerra Freda i de l’enfrontament bipolar amb el desmembrament de l’URSS el 1991, es va produir una aparent reducció de la conflictivitat global qualificada com d’optimisme liberal que va donar pas a la posada en marxa d’una agenda de pau liberal pel que fa a les polítiques internacionals de pau i desenvolupament. Tot i això, l’eclosió d’una sèrie de conflictes bèl·lics, encapçalats per l’auge dels nacionalismes a l’ex URSS, el desmembrament de la regió dels Balcans o les crisis a Somàlia, Rwanda i Àfrica Occidental, va plantejar nous desafiaments i va qüestionar l’optimisme generat anys enrere. Alhora, aquests conflictes van donar peu a la legitimació de diversos paradigmes que pretenien justificar les intervencions militars internacionals i que van rebre un impuls definitiu amb la irrupció de la Guerra contra el Terror a partir de l’11S del 2001 i la transformació de l’agenda política internacional en matèria de seguretat: els Estats “fallits” o “col·lapsats” es van convertir en una amenaça global amb enormes reptes a l’estabilitat i la seguretat internacional. Tot i els seus múltiples fracassos, aquesta agenda securitària ha regit les relacions internacionals durant les darreres dues dècades i ha afavorit la progressiva internacionalització dels conflictes armats per la implicació de tercers actors com a parts contendents en el marc d’aquesta agenda securitària, que han contribuït a agreujar la intensitat de la violència en alguns contextos, com evidencia la regió del Sahel Occidental.

En aquestes dinàmiques de llarg termini han intervingut altres aspectes conjunturals, com és la crisi financera del 2008 i la pandèmia de la COVID-19 el 2020, que han posat de manifest les falles del sistema i la fragilitat en termes de governabilitat en diferents contextos. En aquest sentit, aquesta situació d’increment de la violència i la fragilitat governamental en aquesta nova etapa de (des)ordre internacional multipolar s’ha vist greument afectada per les múltiples tensions entre les quatre principals potències de la comunitat internacional, els EUA, Rússia, la Xina i la UE, i que la invasió russa a Ucraïna ha fet créixer, sentant les bases d’una nova crisi global, etapa que alguns han qualificat com una nova era d’impunitat o fins i tot una reedició d’alguns elements propis de la Guerra Freda.

Pots descarregar aquí.

Pots descarregar aquí.

El següent informe analitza alguns dels principals impactes de la pandèmia de la COVID-19 en els processos de pau, com el retard, l’alentiment o la paràlisi d’algunes negociacions de pau; la transició a processos de diàleg a distància, que comporta la virtualització de la comunicació, un protagonisme més gran de l’anomenada “mediació interna” i una major agència dels actors locals; l’impacte en els processos de pau de la crida del secretari general de les Nacions Unides a un alto el foc global; i la influència de la resolució 2532 (2020) del Consell de Seguretat de l’ONU sobre la reconfiguració i ampliació del concepte de seguretat internacional i de les funcions i competències del Consell de Seguretat per preservar la pau i la seguretat internacionals.

Pots descarregar aquí.
Infografia aquí.
Suscripcions.

En març de 2020 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar el nivell de pandèmia mundial per a la propagació del virus de la COVID-19 i va sol·licitar als governs que prenguessin les mesures pertinents per contenir la seva propagació. Des d’aquell moment s’han adoptat múltiples mesures per a controlar la pandèmia que han tingut efectes positius en la contenció de l’enfermetat, però també han afectat al exercici dels drets de les persones en nombrosos àmbits de la seva vida: accés a serveis bàsics, treball, circulació, educació, reunió pacífica, privacitat, vida familiar, religió, etc. En múltiples ocasions, les mesures decretades, lluny d’aplicar-se amb l’objectiu de salvaguardar la salut pública, han sigut instrumentalitzades per a reprimir o discriminar a grups específics, reduir l’espai cívic i censurar veus crítiques, així com per a violar els drets de diferents col·lectius.

Pots descarregar aquí.
Infografia aquí.
Suscripcions.

El març del 2020 l’Organització Mundial de la Salut va declarar la COVID-19 com a pandèmia mundial que ha donat lloc a una crisi global de salut i multidimensional. Des de llavors, la resposta contra la COVID-19 ha esdevingut un escenari central a tot el món. Un any i mig després de l’inici de la pandèmia, encara no s’entreveu el final: malgrat el ràpid desenvolupament de les vacunes –no exempt de polèmica– aquestes no estan igualment disponibles a tot el món, i els avenços positius a molts llocs es veuen enfosquits per la propagació de mutacions. Tot i que el continent africà no es va veure tan afectat per la pandèmia com molts inicialment temien, la malaltia ha tingut conseqüències molt greus en termes econòmics, polítics i socials. A més, aquesta pandèmia va emergir en un context internacional de fragilitat i inestabilitat prèvia vinculat, entre altres factors, als conflictes armats i les crisis sociopolítiques que assolaven el continent i que els darrers anys s’han anat agreujant. L’any 2020 es van registrar a nivell mundial 34 escenaris de conflictivitat armada, 15 dels quals van transcórrer a Àfrica. Molts d’aquests escenaris han patit un deteriorament en la situació de seguretat els darrers anys, afectant greument les poblacions civils i generant importants crisis humanitàries, situació agreujada en diversos casos per la resposta a la pandèmia i els reptes i dèficits de governabilitat previs.

Pots descarregar aquí.
Infografia aquí.
Suscripcions.

En l’última dècada els desplaçaments forçats de població a causa de conflictes armats, persecució i múltiples formes de violència s’han incrementat de manera exponencial. La crisi de la COVID-19 i les restriccions de moviment imposades per contenir l’expansió de la malaltia van impactar en aquesta realitat, creant una situació sense precedents i incidint especialment en els moviments transfronterers. La pandèmia ha exacerbat la vulnerabilitat de les persones desplaçades i refugiades -i també migrants-, que han hagut de fer front a conseqüències desproporcionades en el marc d’una crisi múltiple: de protecció, de salut i socioeconòmica, entre d’altres dimensions. La crisi de la COVID-19 també ha ofert lliçons, posant en evidència la interdependència del benestar i la salut dels éssers humans, la urgència de respostes col·lectives als reptes globals i la necessitat ineludible de posar en pràctica vies legals i segures per gestionar la mobilitat humana des d’un enfocament de drets compromès amb la seguretat humana.

Pots descarregar aquí.
Infografia aquí.
Suscripcions.

La pandèmia per coronavirus que ha donat lloc a una crisi global de salut va emergir en un context internacional de fragilitat prèvia com a conseqüència, entre d’altres factors, dels conflictes armats i les tensions de caràcter sociopolític, així com del canvi climàtic. Es tracta de fenòmens globals que interactuen agreujant les crisis de salut i seguretat en què viuen nombroses poblacions. La magnitud d’aquestes crisis globals ha posat de manifest la dificultat per establir límits precisos entre unes i altres i la necessitat d’adoptar enfocaments globals que atenguin les interseccions que es produeixen entre les causes i conseqüències, així com a les diverses interrelacions que tenen lloc entre aquests fenòmens.

Pots descarregar aquí.
Infografia aquí.
Suscripcions.

La pandèmia de la COVID-19 ha amplificat les desigualtats de gènere preexistents en totes les esferes, i les seves conseqüències s’han vist aguditzades en països en conflicte armat tot i les limitacions de dades i subregistres. La pandèmia ha posat de manifest de nou mancances relatives a la implementació efectiva de l’agenda internacional de gènere, pau i seguretat, principalment pel que fa a la manca de voluntat governamental de destinar esforços i recursos per abordar i transformar estructures i pràctiques de violència de gènere i de prioritzar la participació de dones i societat civil en tota la seva diversitat en els processos de presa de decisió. Enfocaments feministes alerten sobre els riscos d’abordar la pandèmia com una crisi nova o desconnectada d’altres processos i plantegen propostes de recuperació feminista basades en la interdependència, la igualtat de gènere i la seguretat humana i mediambiental.

Pots descarregar aquí.
Infografia aquí.
Suscripcions.

Des de l’inici de les seves activitats en els 2000, al-Shabaab ha estat el principal repte a la construcció de la pau a Somàlia i un dels actors armats més actius del continent africà. El 2012 es va convertir en la franquícia local d’al-Qaida i de la seva xarxa transnacional d’actors salafistes jihadistes, arribant a ser un dels principals actors armats del continent africà i en una amenaça de dimensions regionals. En aquesta última dècada els EUA i la resta de la comunitat internacional han prioritzat una aproximació securitària al conflicte al país i en especial en els darrers anys, els EUA han seguit incrementant les operacions militars en persecució d’al-Shabaab. L’estratègia antiterrorista nord-americana i de la comunitat internacional en el seu conjunt, amb el beneplàcit del Govern Federal somali, centrada en la securitització de les respostes internacionals davant les amenaces a la pau i la seguretat internacional, s’ha revelat com un fracàs perquè no ha reduït l’impacte de les activitats d’al-Shabaab i ha causat nombroses víctimes civils.

Pots descarregar aquí.
Suscripcions.

El 4 de novembre de 2020 el primer ministre etíop va ordenar l’inici d’una operació militar contra les autoritats de la regió septentrional de Tigray, governada pel TPLF, en resposta a un atac comès per les forces de la regió de Tigray contra dues bases militars de les Forces Armades federals etíops. Arran d’aquesta ofensiva, s’ha desencadenat una escalada de la violència amb greus conseqüències per a la població civil, i el seu últim episodi, l’ofensiva militar contra la capital, Mekelle, pot suposar un desastre humanitari que previsiblement no suposarà la fi del conflicte armat.

El nomenament d’Abiy Ahmed com a nou primer ministre a principis de 2018 va propiciar importants i positius canvis a nivell intern i a nivell regional a Etiòpia. No obstant això, les accions d’Abiy per reformar l’Estat etíop han desembocat en el seu debilitament. Li han donat un nou impuls als moviments nacionalistes de base ètnica ressorgits durant les mobilitzacions massives iniciades el 2015 per part de la comunitat oromo que finalment el van portar al poder, així com fortes resistències d’actors clau com el TPLF. Aquesta situació ha desencadenat una escalada de la violència política per tot el país i un increment de la tensió entre el Govern federal i el TPLF que ha culminat amb l’esclat d’un conflicte armat. És més imprescindible que mai la pressió de la comunitat internacional per frenar l’espiral de violència, establir un alto el foc i promoure un diàleg per resoldre aquest conflicte les dimensions del qual van més enllà de la disputa entre Tigray i el Govern federal. La transició a Etiòpia està en risc i és imprescindible involucrar tots els actors polítics per a construir un futur polític comú.

Pots descarregar aquí.
Suscripcions.

2020 ha estat un any decisiu per als processos de pau que tenen lloc a l’Afganistan. Al febrer, després d’unes llargues negociacions entre el Govern dels EUA i els talibans plenes de no pocs obstacles, avenços i retrocessos, s’aconseguia un acord pel qual Washington es comprometia a una retirada militar progressiva de país a canvi que els talibans asseguressin que des de territori afganès no s’anaven a planificar ni perpetrar atacs terroristes contra interessos nord-americans. Al setembre es va iniciar el diàleg intraafganès que reuneix a Qatar a el Govern afganès i els talibans en un procés que representa una oportunitat única, però que haurà de fer front a nombrosos obstacles i que difícilment aconseguirà resultats tangibles en el curt termini. La participació de les dones i la consolidació del reconeixement als seus drets és un dels principals reptes als quals s’haurà de fer front. Els avenços en els processos han vingut acompanyats d’una reducció de la violència armada al país, encara que els talibans han protagonitzat importants atacs armats que posen en qüestió el seu compromís per tal del conflicte armat per la via negociada. El context de pandèmia i la victòria de el partit demòcrata a les eleccions dels EUA obren també interrogants sobre el futur incert de el procés de pau.

Pots descarregar aquí.
Suscripcions.

Apunts ECP de Conflictes i Pau és una publicació de l’Escola de Cultura de Pau que aborda temes d’actualitat, aportant reflexions sobre anàlisi i transformació de conflictes i construcció de pau. Disponible a la pàgina web de l’Escola de Cultura de Pau, la seva distribució es realitza per correu electrònic i xarxes socials.

El Secretari General de l’ONU, António Guterres, va fer una crida global el 23 de març a totes les parts en conflicte al món a iniciar un alto el foc que permeti fer front a la pandèmia ocasionada pel coronavirus. Al cap de pocs dies la crida del Secretari General havia estat recolzada per més de 70 Estats membres, organitzacions regionals, actors subestatals i xarxes i organitzacions de la societat civil. Un rellevant nombre d’actors d’escenaris de conflicte van manifestar la seva voluntat d’assumir la crida. No obstant això, tal com va reconèixer el mateix Secretari General, hi ha enormes dificultats per traduir les paraules en fets. A finals de juny, a iniciativa de Malàisia, 170 Estats membres i observadors de l’ONU van anunciar el seu suport a la crida global de l’ONU i van manifestar la seva unitat davant l’amenaça global de la pandèmia. Posteriorment, el Consell de Seguretat de Nacions Unides es va pronunciar de manera unànime donant suport a aquesta crida aprovant la resolució 2532 (2020) en la qual exigia un cessament general i immediat de les hostilitats en totes les situacions bèl·liques que formen part de l’agenda del Consell de Seguretat; recolzava els esforços realitzats pel Secretari General; i feia una crida a totes les parts en conflicte armat a participar immediatament d’una pausa humanitària d’almenys 90 dies consecutius. L’Escola de Cultura de Pau (ECP) de la UAB reitera el seu suport a la crida a un alto el foc global de l’secretari general de l’ONU. A continuació es documenten alguns dels contextos de conflicte armat o tensió en què actors armats van establir altos el foc o altres mesures de creació de confiança entre les parts o es van fer crides rellevants a l’inici de cessaments d’hostilitats entre abril i juliol.

Pots descarregar aquí.
Infografia aquí.
Suscripción.

Després d’haver estat una de les regions del món amb majors nivells de conflictivitat armada durant la Guerra Freda, en les darreres dècades el Sud-est asiàtic ha experimentat una clara reducció tant de conflictes armats interns com de disputes interestatals. Tot i que el 2019 i 2020 s’han produït avenços molt positius respecte de l’acomodament de minories nacionals i de reivindicacions polítiques a través de negociacions de pau, la regió segueix tenint diversos conflictes actius i enfronta importants reptes. Entre ells, la creixent contestació social i erosió de la legitimitat de les institucions i els models de governabilitat; l’assertivitat amb la qual s’estan reivindicant referèndums d’autodeterminació; i la consolidació i expansió d’ISIS a la regió després de la pèrdua dels seus darrers feus a Siria i l’Iraq.

Pots descarregar aquí.
Suscripcions.

Al continent africà les agendes de seguretat i construcció de pau en els escenaris de violència presents a l’Àfrica Central difereixen ostensiblement de les generades en els conflictes armats amb presència d’actors jihadistes a l’Àfrica Occidental i la Banya d’Àfrica. Mentre a les primeres s’ha apostat principalment pel desplegament de missions de manteniment de la pau encapçalades per Nacions Unides, així com per l’obertura de processos de negociació de pau, en les segones, la seva caracterització com a conflictes armats de caràcter “jihadista” ha donat peu a prioritzar respostes militars a partir de coalicions internacionals antiterroristes i a la negació del diàleg. Els resultats de l’aplicació d’unes i altres han estat dispars pel que fa a la reducció de la violència i, en general, l’arquitectura de pau edificada es mostra incapaç d’aportar mesures significatives que ajudin a la transformació estructural de la violència i contribueixin a millorar les condicions de vida de les poblacions africanes.

Pots descarregar aquí.
Suscripcions.

El secretari general de l’ONU, António Guterres, va fer una crida global el 23 de març a totes les parts en conflicte al món a iniciar un alto el foc que permeti fer front a la pandèmia ocasionada pel coronavirus, facilitant així el treball dels actors humanitaris accedint a les poblacions més vulnerables afectades per la violència. L’Escola de Cultura de Pau (ECP) de la UAB se suma a la crida a un alto el foc global. En suport als esforços locals i internacionals de construcció de pau i de resposta a la pandèmia, documenta a continuació alguns dels contextos de conflicte armat o tensió en què actors armats van mostrar la seva adhesió a la proposta del secretari general de l’ONU, es van adoptar altres mesures de creació de confiança entre les parts o es van fer crides rellevants per l’inici de cessaments d’hostilitats.

Pots descarregar aquí.
Infografia aquí.
Suscripcions.

Es compleixen 20 anys de l’agenda internacional sobre gènere, pau i seguretat en un context internacional ple de reptes, amb l’enfortiment de lideratges globals hostils per als drets de les dones i la població LGTBI i favorables a aproximacions militaristes a la transformació dels conflictes. El potencial de l’agenda, que va néixer amb l’objectiu d’incorporar els principis d’igualtat de gènere a les polítiques de pau i seguretat, dista molt de ser assolit, malgrat els avenços que s’han dut a terme en aquestes dues últimes dècades. La manca de recursos i la fràgil voluntat política dels governs continuen sent importants obstacles per a una agenda que afronta el repte de seguir sent un instrument per a la construcció d’una pau transformadora i de teixir aliances amb altres actors rellevants, com el moviment pels drets de les persones LGTBI i altres agendes crucials com la de justícia climàtica o l’agenda sobre joves, pau i seguretat.

Pots descarregar aquí.
Subscripcions.

La violència per motius d’orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere afecta persones lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals (LGBTI) en tot tipus de contextos en el món, vulnerant els seus drets humans en múltiples formes. Organitzacions de la societat civil i organismes de drets humans han denunciat el risc que suposen els conflictes armats com a agreujant de les violències preexistents contra la població LGTBI. Malgrat l’infra-registre d’aquest tipus de violència, aquesta ha estat documentada en conflictes com Colòmbia, l’Iraq o Síria, entre d’altres, posant de manifest els seus impactes específics en tots els àmbits de les vides de la població LGTBI, així com els obstacles per la defensa dels seus drets, com la impunitat prevalent. Davant la situació de violència contra població LGTBI en contextos de conflicte resulta urgent abordar i transformar els biaixos de gènere en les anàlisis sobre conflictivitat armada i en els esforços de construcció de pau.

Pots descarregar aquí.
Subscripcions.

A l’abril de 2019 es va produir l’enderrocament del president Omar al-Bashir per part de la cúpula militar del Sudan. En la caiguda del qual van ser determinants les mobilitzacions populars de la societat civil i en particular, de les organitzacions de dones sudaneses. El nou govern de transició ha introduït alguns canvis positius pel que fa a la presència de les dones sudaneses en les noves institucions de l’Estat, tot i que diverses anàlisis han assenyalat que les dones segueixen absents dels àmbits de decisió de el nou règim. Diversos reptes després de la caiguda d’al-Bashir segueixen oberts en un país afectat per nombrosos greuges històrics entre el centre i la perifèria i dèficits democràtics, una profunda crisi econòmica, manca de justícia social i violència de gènere enquistada en les institucions i lleis de l’Estat.

Pots descarregar aquí.
Subscripcions.